Stanley Clarke, l'alliberador del baix, actua avui a Girona

“L'home. El mite. La llegenda.” “L'alliberador del baixos elèctrics i acústics.” Així es presenta en el seu web oficial Stanley Clarke , sens dubte un dels millors baixistes de la història, però evidentment no un model de modèstia. Stanley Clarke (Filadèlfia, 1951) actuarà avui amb la seva banda a l'Auditori de Girona (21 h, de 24 a 30 euros), com a cap de cartell del Black Music Festival 2016. Ho fa amb l'última versió de The Stanley Clarke Band, que completen músics molt més joves com ara el teclista Cameron Graves –fill de Carl Graves (Oingo Boingo), va participar en la gravació del lloat The epic (2015), de Kamasi Washington–, però sobretot com el bateria texà Michael Mitchell, de 21 anys, i el pianista Beka Gochiashvili, tot un prodigi georgià que avui fa exactament 20 anys. De fet, Clark va començar la seva carrera, acabat de graduar el 1971, amb només 20 anys, i de seguida va començar a treballar amb els grans del jazz. El 1973 va publicar el seu primer disc, Children of forever, amb Chick Corea en els crèdits, més o menys a l'època en què tots dos van començar l'aventura de Return to Forever, banda fonamental del jazz fusió que, amb diferents intervals, ha continuat activa fins a l'actualitat.

Durant més de quaranta anys de trajectòria, Clarke ha participat com a músic o productor en infinitat de discos i projectes, de vegades amb noms tan allunyats del jazz com Natalie Cole, Shalamar i Paul McCartney, com correspon a un músic poc amant de les etiquetes. A principi dels anys vuitanta va formar un memorable tàndem amb el seu amic George Duke –The Clarke/Duke Project–, mort el 2013, i més avançada la dècada es va aliar amb el bateria Stewart Copeland i la cantant Deborah Holland, en el grup Animal Logic. Guanyador de quatre premis Grammy, l'últim per l'àlbum The Stanley Clarke Band (2010), aquest mestre del baix i el contrabaix és també un prolífic autor de música per al cinema i la televisió. Sens dubte, un mite incansable.