cultura

sense fronteres

marta monedero

Europa desconeix les seves fronteres

A
A França hi ha vuit milions de pobres i no hi ha vuit milions d'assassins!

Europa desconeix les seves fronteres exteriors i, quan els límits no es poden assegurar, s'aixequen murs. La pèrdua del control de la frontera ens ajuda a explicar fenòmens com el gihadisme i la ineficàcia de la Unió Europea en l'acollida de refugiats que anhelen, no un futur millor, sinó senzillament un futur. Aquesta és la reflexió del filòsof i escriptor tunisià Yves Charles Zarka, un d'aquells pensadors transversals que paga la pena escoltar. Professor de filosofia política a la universitat de la Sorbona i director de la revista Cités, Zarka aborda qüestions com ara la refundació del cosmopolitisme, la propietat de la terra, la radicalització dels joves europeus i l'aparició del terror global d'última generació, del qual ofereix una visió panoràmica.

Si el director teatral i sociòleg suís Milo Rau, un enfant terrible de l'escena contemporània, proposa a The Civil Wars (Festival Grec, 2015) que la pèrdua de la figura paterna i dels valors de la vella Europa són els motius que han impulsat alguns joves a anar-se'n a lluitar a Síria, Zarka posa l'accent en “la pèrdua d'autoritat i l'esfondrament cultural”. Després de les dues guerres mundials, el continent va tenir el coratge de promoure uns valors avui perduts i viu immers en “un procés de culpabilització per l'època de la colonització, Europa ja no creu més en els seus ideals”.

Ara bé, com sorgeix aquest tipus de terrorisme? “És un fenomen nou que no té res a veure amb la violència revolucionària i d'alliberament del passat. És nou perquè és transnacional: som davant l'horror d'una violència que ha tocat França, però també Bèlgica, Dinamarca i els Estats Units. I, a més, és intern. Els qui el perpetren no són estrangers sinó ciutadans francesos que han comès actes inhumans contra els periodistes de la revista Charlie Hebdo o els jueus, que sempre són en primera línia, tot i que també apunten contra objectius indiscriminats com és el cas dels atemptats del novembre passat a París.”

Zarka afronta l'auge gihadista des de dues perspectives perquè cadascuna hi aporta matisos diferents. Si la mirada es fa des de la sociologia, “s'entén que hi ha una població immigrada que viu en condicions de duresa, d'atur... que poden explicar la reacció violenta. Però a França hi ha vuit milions de pobres i no vuit milions d'assassins!”. El filòsof no pot ser més clar en la defensa aferrissada que la precarietat no produeix en general violència, sinó un estat de culpa, de no ser capaç de trobar una feina i no poder sortir-se'n. En canvi, si la barbàrie s'aborda des de la política, cal subratllar que Occident ha practicat una agressivitat inimaginable cap a l'exterior. Pensem només en la guerra dels Estats Units a l'Iraq o l'actuació francesa a Líbia. Amb tot, Zarka argumenta que si ens limitéssim a fer aquesta lectura, els gihadistes serien estrangers: aquest era l'escenari de l'11-S i Al-Qaida. I és una part de la veritat, però no l'és tota. Sovint, i en això coincideixen Zarka i Rau, els violents són europeus de classe mitjana i musulmans conversos.

Memòria imaginària

El pensador tunisià introdueix en el fil del discurs el concepte de memòria imaginària i el raona així: a França, els immigrants de vàries generacions conserven el sentiment de pertinença a una comunitat d'origen que, en el fons, no té a veure amb la realitat. “Si agafem una persona de tercera o quarta generació i la deixem al país d'origen familiar, no ho suportarà.” Curiosament, per a Zarka, els gihadistes “no són esperits febles, al contrari, són joves forts que rebutgen la societat del benestar centrada en la recerca de béns materials. Joves que se senten cridats a actuar en nom de déu. Algú té necessitat d'ells, i els sedueix la possibilitat d'arribar al paradís en un moment en què la societat occidental no els dóna ideals”. La conclusió és evident: “Europa ha fet la unió comercial i de circulació de persones, però li falta una política comuna. Un lideratge. Els tecnòcrates grisos de la Unió Europea no ens porten enlloc”, es plany.

I en tot aquest desgavell, què hi fa la cultura? “Intenta provocar l'emoció perquè les dades ja no ens afecten. Sabem que el conflicte sirià ha causat centenars de milers de morts però nosaltres dormim igualment. A més, aquesta exaltació de l'emotivitat generada per la cultura és fugissera. Oblidem de pressa. Massa de pressa.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.