Crítica
jazz
Un geni generós i fort contra l'adversitat
Stanley Clarke va tenir una nit accidentada, divendres a l'Auditori de Girona, on va actuar com a cap de cartell del Black Music Festival. El gran mestre nord-americà de les quatre cordes va obrir el concert amb el contrabaix, aparentment sense problemes, però ja en el segon tema va començar a fallar alguna cosa amb la sonorització d'aquest instrument i els tècnics es van passar una bona estona voltant per l'escenari per intentar trobar una solució que va trigar a arribar, mentre Clarke i els seus joves i magnífics acompanyants improvisaven i aconseguien crear la il·lusió que no passava res. Clarke va presentar els seus músics, començant pel brillant pianista georgià Beka Gochiashvili, que acabava de fer 20 anys unes hores abans; el bateria Michael Mitchell, tota una màquina rítmica de només 21 anys, i “el més vell”, el teclista Cameron Graves, que tot just ha entrat en la trentena. Clarke, que es va presentar com si fos Louis Armstrong als seus 64 anys (“sóc molt jove!”), té gairebé tants anys com els seus tres companys junts, però no li falta energia ni coratge per superar les adversitats. Va agafar el baix elèctric per completar una primera hora trepidant, i en la segona part del concert va poder recuperar el contrabaix, per treure-li totes les sonoritats possibles, des de les més abruptes a les més delicades. A més, Clarke va demostrar ser un geni generós, que va deixar prou espai perquè els seus músics oferissin solos i demostressin que està garantit el llegat generacional en la gran escola de la qual ell és el mestre.