cultura

reminiscències

miquel de palol

El minimalisme com a tradició

L
La tradició minimalista –encara que no se n'hagi dit així– marca l'estil dels visionaris, dels il·luminats

L'interessat que vagi a buscar el terme minimalisme a les enciclopèdies anirà a parar sobretot als anys seixanta del segle passat, amb alguna incursió anterior fins a Duchamp, fins al futurisme i, en el terrny de la música, a Erik Satie i Carl Orff, entre d'altres. Però si un s'abstreu en el concepte, el minimalisme ha estat present en moltes realitzacions expressives en diferents cultures, i no només en el món de l'art, sinó també en la vida quotidiana.

Un dels casos més evidents és el de Japó. Minimalisme no em sembla un qualificatiu en absolut fora de lloc aplicat a la seva arquitectura, al mobiliari, al disseny dels elements d'escriptori, al tractament de la llum en tot els aspectes, des dels llums fins a la seva representació a les pintures, a les manifestacions religioses, als cerimonials. Japó és el paradís de la complexitat essencialitzada i formalment simplificada.

Seguint interessos literaris he recuperat aquests dies les peces de teatre no de Mishima editades per Barral fa uns anys. El seu plantejament formal i de contingut és d'una precarietat que l'acosta a la sensibilitat actual; però el model ve del segle XIV. A través dels contactes diplomàtics, la influència del no i de les formes i l'estil de vida orientals, de la cuina de manera creixent els últims anys, ha estat substancial a partir del segle XIX, i l'intercanvi s'accentua.

A Occident, el concepte de precarietat està secularment lligat a la mística. La tradició minimalista –encara que no se n'hagi dit així– marca l'estil dels visionaris, dels il·luminats. Si un s'abstreu dels trets particulars característics de cada època, s'identifiquen clarament tres nuclis que presenten formalment una verticalitat a través del temps: els països escandinaus (inclosa Dinamarca), Itàlia i Espanya, tot i que amb més propietat caldria dir Castella. No faré ara la nòmina dels representants més destacats, sobretot perquè potser me'n deixaria algun de destacat. A més de l'arquitectura i la pintura, el cine és un dels mitjans expressius on s'aprecia de manera més palpable la constel·lació Japó-Suècia-Dinamarca-Itàlia-Castella.

Diuen els orientals: quan tot està molt clar, busca on t'estàs equivocant. M'he aturat en el cine, i just aquí apareixen contraexemples diàfans –minimalment diàfans–: Bresson, mestre de la precarietat, era francès, i Buñuel, autor de Viridiana, Simón del desierto, Los olvidados i tantes altres peces míticament precàries –mal que es declarés ateu, és un dels directors més profundament espirituals de tots els temps–, era aragonès.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia