Preciós miratge de vides truncades

El director Ferran Utzet manté la seva fidelitat amb la dramatúrgia irlandesa. Torna amb una obra talismà a la cartellera històrica del Lliure, un text de Brian Friel. Utzet ja va demostrar la seva subtilesa amb una peça que ressonava molt adequada per fer un mirall de la Catalunya mobilitzada amb Traduccions-translations (Biblioteca de Catalunya, 2014). Novament, amb una companyia d'actors de molta sensibilitat i amb un retrats acurats en cada escena Dansa d'agost és molt plaent als sentits.

L'obra narra una petita història, més a partir del silenci i les mirades de les cinc germanes solteres i el seu germà missioner que d'un gust per l'oralitat: no hi domina la seducció del personatge que explica tota una anècdota amb mil detalls, sinó que destaca la soledat de les germanes, la sensació de viure i enfonsar-se en un fracàs social. Són víctimes d'elles mateixes i, només si la ràdio i la intimitat són propícies, es produeix la màgia de la felicitat esclatant pels quatre cantons.

Si la primera part permet comprovar (sobretot, en el rostre i les mirades de les germanes) les il·lusions frustrades, la fragilitat emocional de les seves vides, recloses a la cuina i a l'eixida, en la segona cau el castell de cartes irremissiblement. Aquest melodrama, que toca ben profund en l'espectador, desmereix en part l'excel·lent treball de les actrius: perquè la trama trepitja les interpretacions dels personatges. Costa de destacar una actuació per sobre de les altres (sobretot de les germanes) perquè totes són d'una calidesa entranyable.

Potser el problema és que exposa un fet molt íntim, que pot sonar allunyat de la Barcelona d'avui (el pes de la religió que ofega és molt diferent i també és prou insòlit tenir un germà que torna de missions, apoderat per l'espiritualitat de la tribu que l'ha acollit). Tot i això sí que s'entén i bateguen les ganes d'una escena de felicitat romàntica, de final feliç, que difícilment es pot produir. El fill fa les funcions de narrador i també de personatge en els quadres viscuts tres dècades enrere. Aquest doble paper s'explica amb una convenció tan simple com entenedora que fa molt més pròxima l'escena.

També a Dansa d'agost hi ha la necessitat dels més joves de fugir de la misèria, com ja es podia intuir a Traduccions-Translations: es vol escapar d'una vila que s'intueix humida, d'alimentació austera, i abric insuficient. Per la seva fragilitat i alhora la seva honestedat, te'ls enduries a casa. La ràdio (la possibilitat de connectar amb el món exterior i la felicitat), terrible metàfora, s'espatlla cada cop més. Només un bon vivant igual de fracassat que la resta sembla que hagi de corregir el quadre trist. Un miratge preciós, de nou, a la Biblioteca.