Construint Puigdemont

Construir un personatge que sigui capaç de protagonitzar una història potent no és feina senzilla. Les normes d'escriptura recullen que si volem fer-lo creïble ha de ser diferent, coherent, sorprenent, contradictori, actiu, motivat, moral, imperfecte, enginyós i misteriós. I si el retrat el fa un amic de la infància, podem assegurar que es pot trobar aquell punt de calidesa que converteix la lectura en intimitat. En un moment que l'actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha passat de ser un polític de províncies a jugar en la primera divisió estatal, les editorials s'han afanyat a convertir aquell fill d'Amer, un poble abandonat de la Selva interior, en actor principal d'una sèrie de biografies, apressades i parcials, que han intentat transformar el desconeixement en certeses i la ignorància en saber. I, en aquest aspecte, l'autor d'Em dic Carles, en Josep Riera i Font, fill d'Osor, a la porta de la Guilleria, que ha acompanyat la primera autoritat catalana des que van anar junts a l'institut d'Amer, passant per la universitat o la feina conjunta a El Punt, presenta el currículum indispensable per convertir la seva aproximació en una desconstrucció en la qual tot i parlar de la vida particular i un pèl desconeguda, transforma la conversa en allò que Cervantes va compendiar en la frase “el que som capaços de sentir, som capaços de dir”. Riera fa del retrat un exercici de simplificació en el qual es prescindeix d'allò innecessari per despullar un personatge que es va construint la pròpia biografia, sense pressa però amb pas ferm. I la campanya de promoció passa per vetllades com la que es va viure ahir a la Llibreria 22, on un poeta, en Jaume Bosquet, i un polític, en Joan Martí, alcalde de Santa Coloma de Farners però a l'hora físic especialitzat en robòtica, van intentar trobar la clau de volta d'una construcció transversal que va des del romànic del monestir de Santa Maria a la passió per la tecnologia i la política, alfa i omega que han marcat l'esdevenir d'aquest “nen espantat” que segons va dir el biògraf Pep Riera, “avui i en les actuals circumstàncies és el millor president de la Generalitat que podem tenir”.

A l'acte es va viure complicitat, sentiment i emoció. En Jaume Bosquet va exercir de mestre en gai saber i va compendiar l'obra com una biografia diferent que no deixa de banda la literatura ni oblida les influències poètiques d'un home que “era un jove inquiet que li agradava llegir”. Bosquet, que no es va estar d'esmentar la influència que l'estada al col·legi del Collell o de professors com ara Modest Prats en el caràcter de Puigdemont, va fer un recorregut sentimental a través de les planes de la biografia. Més en el seu paper de científic, Joan Martí que va conèixer el president en els dies d'institut ha remarcat l'esforç fet per l'autor per desmarcar-se del propi protagonisme i transformar el llibre en una visió objectiva però emocionada de la figura del biografiat. En tancar l'acte, el mateix Pep Riera, que estava acompanyat de la seva família, va revelar que confiava plenament en la capacitat del president, però també que quan el veia intervenir patia perquè era un amic proper que es podia equivocar i podia rebre atacs de tota mena: “Perquè és una persona que estimes, i això no et deixa tranquil.” Tot es va calmar quan va revelar que els antics amics d'institut s'havien trobar gràcies a un grup de WhatsApp que els havia fet tornar a tots, fins i tot al president, als quinze anys.