Escriure, aquell rancor

Escrius el millor paràgraf de la teva vida i surts a celebrar-ho. Quan tornes a casa, encara flotant, el rellegeixes i, de sobte, el desengany: no val res. T'acabes penjant. “Per què escric, si ja era feliç?”, es va arribar a preguntar el veterà Juan Antonio Masoliver Ródenas (el Masnou, 1939), i Carlos Fonseca (San José, Costa Rica, 1987), que és molt més jove, somreia. Escriure és també aquesta espècie de “reflexivitat rancorosa” per la qual oscil·les entre l'entusiasme i l'horror davant el teu propi text, admetia divendres a Olot l'escriptor costa-riqueny, donant la raó al seu contertulià, que havia assegurat categòricament que, “així com sense obsessions no hi ha literatura”, tampoc existiria sense el rancor: rancor per l'educació que t'han donat els pares, pel món en què vius, per les esperances frustrades, i per l'escriptura, és clar, aquesta obsessió major que amarra un dia rere l'altre un autor a la taula de treball intentant arrencar al paper alguna frase decent.

Les Vides obsessives que el festival Mot de literatura va convidar Fonseca i Masoliver Ródenas a comentar en la primera jornada a Olot –que havia inaugurat l'assagista Cristina Masanés parlant de com construir el relat de dones sense veu com Germaine Gargallo–, passaven totes, obsessivament, per la bogeria del Quixot, exemple formidable que els millors llibres neixen de “l'estranyament”, o com va precisar-ho Fonseca, de les “idees fixes”, l'hummus del qual s'alimenta la novel·la moderna: “L'individu d'avui ja no disposa dels mites per aferrar-se a un destí, sinó que es troba a la intempèrie. Tenir una idea fixa, doncs, dóna una direcció a la seva vida, com al Quixot, com al capità Ahab, com a tants personatges de Faulkner o Bernhard.” Si els escriptors de vides obsessives tenen alguna cosa en comú és un cert deliri de la veu, una grafomania en què l'escriptura esdevé obsessió en si mateixa, no tant en el sentit de Vargas Llosa, va advertir Masoliver, que “dedica quatre hores diàries a escriure, amb la disciplina d'un general”, sinó perquè “l'ésser humà només s'engrandeix a través de la imaginació”. Fonseca, que ha enlluernat la crítica amb una primera novel·la, Coronel Lágrimas, que ficcionalitza la vida del matemàtic Alexander Grothendieck, va apuntar que en tot cas sempre “hi ha una deixa autobiogràfica en tota ficció” i que “escrivint la vida dels altres escrius també la teva”. Masoliver Ródenas va estar-hi d'acord, però va afegir-hi un element críptic, potser melancòlic: “Quan escric no sóc el meu jo, sinó el jo que seré.” Un esquinçament d'aquesta categoria exigeix una lluita furiosa contra la rigidesa del llenguatge, quasi un “escriure contra la llengua”; per això considera tan important haver passat per l'experiència de la poesia: “No cal haver-ne escrit, n'hi ha prou de ser-ne lector perquè la prosa s'enriqueixi amb la seva intensitat, sense que perdi, però, el poder de comunicar.”