Imitat, però mai duplicat

Clama al cel que artistes infinitament
menys rellevants de soul, o jazz, toquin a Catalunya cada dos per tres, i el vibrafonista Roy Ayers, un tipus ideal per comprendre el parentesc entre el jazz, el soul, la música disco i, fins i tot, el hip-hop, no hagués visitat aquestes terres des dels anys noranta, quan Guru el va presentar a tota una nova generació en incloure'l en el seu projecte Jazzmatazz. Hi ha posat remei el Jamboree de Barcelona, que va pel camí de viure un dels anys més gloriosos de la seva història recent amb actuacions, en setmanes pròximes, del brasiler Hermeto Pascoal i ni més ni menys que Ellis Marsalis, pare de Wynton i Brandford.

D'Ayers, músic de 75 anys i amb una carrera imponent que inclou jazz rock de l'escola del Miles elèctric, bandes sonores de pel·lícules il·lustres de blaxploitation, discos a mitges amb Fela Kuti i acid jazz avant la lettre, era difícil saber-ne l'estat de forma. Però els dubtes que hi pogués haver van quedar esvaïts quan, amb un mocador al cap i uns pantalons que no li paraven de caure, va pujar a l'escenari, i, ben protegit per quatre músics amb el cul pelat de tocar amb ell, va comandar amb humor i autoritat una brillant sessió de groove. “El llegendari Ayers ha estat molt samplejat, però mai imitat!”, reivindicava un dels seus músics davant d'un públic que, en alguns casos, potser coneix Ayers dels samplers que, de la seva música, han fet Björk, Mary J. Blige, Mos Def i Erykah Badu.

Hi va haver temps, en una hora i mitja, per suar amb alguns dels seus èxits més calents –Everybody loves the sunshine, Searching, We live in Brooklyn o Running away– i per pujar al metro amb la sensació d'haver viscut, en la intimitat de la cava, un recital 100% delicatessen.