Closca de cargol

Els orígens de Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014) van ser molt humils. A diferència d'altres artistes de bressol burgès, ell, fill d'un obrer del Poblenou, es va haver d'espavilar tot sol. Fins que no va rebre el seu primer gran encàrrec, les escultures del santuari de la Virgen del Camino, quan ja tenia 30 anys, va dependre totalment del sou de la seva esposa, Cecília Burgaya, que era mestra. Però l'aventura creativa en terres castellanes va portar l'anhelada estabilitat a la seva carrera. I, sobretot, uns calerons amb els quals va poder dur a terme el seu somni: tenir una casa taller.

Un somni fidel a la seva manera d'entendre la vida i l'art. Per a Subirachs, estaven acoblats. L'art va ser el seu projecte de vida. Viure i crear eren inseparables. No va fer mai vacances. No sabia què volia dir desconnectar. I és per això que el neguitejava tant que el seu espai de treball i el seu espai domèstic no estiguessin integrats. Si eren el mateix, per què tenir-los en llocs diferents? El desig es va fer realitat el 1963. Devot de l'arquitectura racionalista del grup R, va encarregar a Antoni de Moragas aquest refugi que tant necessitava per ser ell mateix. Junts van gestar el projecte, en el qual cada detall tenia una raó de ser.

La Casa Subirachs, que seria finalista dels Premis FAD l'any que el Canòdrom de la Meridiana, d'Antoni Bonet, es va endur el guardó, està situada a la carretera de l'Arrabassada, gairebé a tocar del passeig de la Vall d'Hebron. La façana, d'obra vista, ja és un senyal que estem davant d'una arquitectura singular. No hi ha cap finestra. Sembla un búnquer. Una closca de cargol, com li agradava definir-la a Subirachs. Perquè tota la llum, i molt generosa, entra per la façana del darrere, orientada a est i amb una vista magnífica que abraça el mar amb el castell de Montjuïc.

És clar que també hi ha una interferència visual i acústica desagradable: la maleïda ronda descoberta. Però aquesta no hi era pas quan Subirachs es va fer la residència. La zona, a la falda del Tibidabo, en aquella època era un descampat amb horts deixats de la mà de déu i quatre casetes precàries mal comptades.

De fet, el terreny, de fort desnivell, no era de la seva propietat. I aquí és on s'encavalca una història meravellosa que ho va fer possible tot. El solar pertanyia a tot un personatge de la Barcelona d'aquella època: el fotògraf Antoni Robert, un bohemi d'orígens vigatans, còmplice de Josep Maria Gudiol en la seva dèria de fer un arxiu d'art del país a les golfes de la Casa Amatller. Robert i Subirachs, bons amics, van fer un tracte: l'un posava la parcel·la i l'altre la casa, que tindria annexat un petit apartament per tal que tots dos la poguessin compartir, evidentment amb habitatges independents. I així va ser durant més d'una dècada. En morir Robert, el 1975, que era solter, la casa sencera va quedar en mans de l'artista.

Subirachs era un home auster. Mai va sentir cap fascinació pel luxe. I això ho ben reflecteix la seva casa. És d'una sobrietat radical. Ho era, i ho és encara avui, perquè segueix tal qual. Congelada el 1963, amb els mateixos mobles de l'època, alguns dissenyats pel mateix Moragas –esplèndida llar de foc– i la majoria per Joaquim Belsa. No hi falten les icones d'aquells temps, com per exemple el llum TMC de Miguel Milá o la cadira BKF –que es va comprar amb el seu primeríssim sou–. A la cuina no s'hi han fet mai reformes: el formigó vist, omnipresent en totes les estances, apareix aquí combinat amb ceràmica de la Bisbal i un mobiliari de color blau atzur.

No s'ha mogut pràcticament res de lloc. Al vestíbul, sorprèn encara l'estrambòtica cabina telefònica que va habilitar dins d'un armari, folrat de retalls de revistes i atapeït d'objectes de cultura popular comprats als Encants. La filla de l'artista, Judit, que viu a la casa, és qui ha tingut cura amb extrema delicadesa perquè tot es mantingui en aquest estat, aturat en el temps. Judit Subirachs, a part de ser una de les grans especialistes de l'obra del seu pare, vetlla dia i nit pel seu llegat.

I el seu llegat, a més de les obres, inclou aquesta casa, que parla per ell. Tot ens diu molt de qui era. Normalment, els grans creadors no acostumen a tenir res més que obres seves en la decoració de la seva llar. Però a can Subirachs això no va anar així. Parets i racons estan farcits de pintures, escultures i dibuixos d'artistes coetanis seus. Tharrats, Ràfols-Casamada, Cuixart, Ponç, Chillida, Millares... Amb molts d'ells eren amics i s'intercanvien peces. Subirachs les feia lluir a casa seva. Amb la seva dona també compraven de tant en tant alguna obra gràfica. Un Picasso, per exemple, que s'imposa al bufet del menjador. Un Piranesi i un Fortuny flirtegen en un passadís. Un cap d'Enric Casanovas, el seu mestre, no s'ha tocat de l'habitació de matrimoni. Hi ha art a pertot. Al lavabo, una litografia de Dalí.

Al taller pròpiament dit s'hi accedeix per una escala preciosa, una de les parets de la qual és un Cau Ferrat sui generis, amb desenes d'objectes de ferro que l'artista recol·lectava. L'espai de treball, amb un gegantí finestral, té dos nivells. En un, el de superfície més reduïda, Subirachs hi projectava la seva obra. En l'altre, gran però sense desmesura, és on es barallava amb les escultures. La part neta i la part bruta de la seva feina, diferenciades. Aquí també segueix tot gairebé igual que en vida seva. L'únic canvi és que l'espai s'ha adaptat com a magatzem, o més aviat com a petit museu familiar, ja que tot està col·locat amb precisió per atendre visites d'experts i interessats en l'obra de l'artista. Emociona veure intacte el banc de treball que li va fer servei al llarg de dècades. O alguns models de guix que reposen al petit jardí selvàtic que encercla la casa.

Subirachs va dur la seva obsessió per viure allà on treballava fins a les últimes conseqüències. El 1987, quan va rebre l'encàrrec de la façana de la Passió de la Sagrada Família, coherent amb la seva manera de pensar, es va instal·lar al temple de Gaudí. No va tornar a la casa de l'Arrabassada fins al 2003, setze anys després!, però ja no se'n va moure fins a la seva mort.