Basar Catalonia

Records del Palau Moja

La recuperació del Palau Moja els anys 80 va significar la primera pedra de política patrimonial que el primer conseller de Cultura, Max Cahner, va engegar com a símbol d'una recuperació cultural i patrimonial de la nova era democràtica. L'antic palau del marquès de Comillas passava a mans de la Generalitat i l'incansable arquitecte Jordi Bonet i Armengol s'encarregà de la restauració. L'antic majordom dels marquesos s' incorporà a la plantilla de la Generalitat i el fantasma de mossèn Cinto romangué com un secret a mitja veu en el seu oratori particular. Més endavant, la Generalitat obrí a peu de Rambles una llibreria amb publicacions de la institució i una sala d'exposicions als baixos que tingué un alt rendiment.

Després de quatre anys de veure l'espai buit, en espera d'un gran projecte sobre turisme i patrimoni, els dos espais ocupats per la llibreria i la sala d' exposicions s'han transformat en el Palau Moja. The Catalan Heritage House, una mena de Casa de Catalunya per al turista que rambleja. No ens hauríem imaginat que des de la institució es pogués promoure la banalització de la cultura en favor de kitschlàndia. És clar que una botiga de souvenirs made in Catalonia amb tota la merchandising kitsch dels nostres museus no fa lleig al costat dels basars pakistanesos, indis o xinesos que van desplaçant els barrets mexicans, els vestits de sevillanes amb farbalans, els barrets de cantaor, castanyoles i toreros.

No calia tanta moguda per posar-se al nivell de la faràndula ramblera d'objectes kitsch, paelladors, gelats i torrons d'unes Rambles de xiclet cada dia més enganxoses, sobretot a la sola de la sabata. Per acabar-ho d'adobar, un espai gastronòmic amb vistes al turista per gaudir dels tastos catalans inaugura la cultura de l'estómac que, malgrat l'important que és menjar bé, no cal obrir botiga des de la institució per demostrar-ho, perquè ja hi ha qui s'hi dedica amb èxit.

Cultura de fireta

A Catalunya ja fa massa temps que estem convertint la cultura en objecte de fires i mercats. I amb la fal·lera de vendre estem transformant la cultura en cultura de fireta. Algú n'ha dit d'això patufetisme i aquest projecte de botiga que s'ha obert al Palau Moja podria molt ben ser una iniciativa absolutament privada, sense cap contaminació de la política institucional i ningú no hi tindria res a dir. Fins i tot, si la trobéssim en un aeroport, en un no-lloc o en un altre país ens semblaria una opció normal. Però trobar reunits tots els objectes kitsch del marxandatge dels museus del país, des de Gaudí, càntirs, cistells, figures gregues de cera i altres bibelots, multiplica l'efecte de banalitat i pot crear un efecte de bumerang. És a dir, que el fet de viatjar per aquest univers de reproduccions en miniatura ja estalviï de visitar el lloc original en qüestió.

El marxandatge, suposant que sigui encertat, ha d'anar acompanyat de continguts, i no és el cas, perquè aquí els llibres que l'acompanyen són els típics i tòpics, escassos en relació amb l'univers objectual. Hi són perquè no sigui dit que no hi són i fan el paper de comparsa de la resta d'elements. Se'ns diu que es tracta de promoure el patrimoni del país i les visites als monuments i espais patrimonials de Catalunya. Però amb la mala combinació de transport públic que hi ha al país, que ens expliquin com anirà la gent a Empúries. O és que també la institució farà d'agència de viatges? Aquí s'han confós els papers.

El nom de Palau Moja. The Catalan Heritage House, així, en anglès, sembla que pot vendre més de cara al turista, com quan Fraga proposava l'eslògan turístic Spain is different i els restaurants i hotels de Catalunya cercaven atraure visitants de la resta de l'estat i es deien Café, Restaurant o Hotel España. No hem millorat gaire.

Cultura en miniatura

La veritat és que aquest nou Basar Catalonia és un univers de la Catalunya en miniatura on, a més, es privilegia uns patrimonis en detriment d'altres que no hi són representats. Al final, sembla que estem al davant de la cultura esferificada per al tast de goles de pas estret. Una idea miniaturitzada de la cultura que ens empetiteix el cervell i ens complau exclusivament en el shopping. Som el que mengem i som el que comprem. Encara sense model cultural, Visca el shopping i el marxandatge! Tot plegat un estadi més del manierisme decadent de la societat de consum.

Sembla que hi hagi por de la cultura. S'han carregat una llibreria i una sala d'exposicions. El conseller Joan Manuel Tresserras atorgà el nom de Max Cahner a aquest espai del Palau Moja. Fins i tot n'han tret la placa que en feia memòria. La cultura fa nosa, i sobretot la feina d'aquells que van lluitar per construir una cultura de bases sòlides. Ai, si Max Cahner aixequés el cap!