Devoció maneliana

La nova sonoritat dels Manel , que en el disc aporta una dimensió vibrant, més electrònica, fins i tot lluminosa en comparació amb el to d'un vocalista cantautor, en el directe sona com una aposta poderosa instrumentalment, contundent; en definitiva, una altra capa que envernissa, encara més, unes lletres ja de per si amb molt pòsit. Ho recordava el baixista del grup, Martí Maymó: “ Un disc i un concert són experiències diferents.”

L'entorn condiciona, i més si es tracta d'una estrena: la previsió de pluja havia desaconsellat el concert a l'aire lliure, al Claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles, i així el primer concert oficial de la gira del nou àlbum Jo competeixo es va fer en un context menys monumental, més convencional i conegut pel grup: l'Auditori de l'Ateneu, on el 2009 van oferir el primer concert a les comarques gironines. El cantant Guillem Gisbert no es va estar de mencionar certa maledicció amb l'aigua, ja que en l'actuació del 2013 al festival (a)phònica “al costat de l'estany” el temps no va acompanyar.

Els primers compassos, que en certa manera imposen un gran inici, de Les cosines van obrir un concert que no era un “assaig amb públic”, com va recordar Gisbert sobre l'actuació a la sala Salamandra de l'Hospitalet. “Oficialment, sou els primers que us podeu queixar”, va dir amb el to sobri i lacònic amb el qual aconsegueix la complicitat del públic, dempeus i devot, tant en les altres tres vides de Manel com en aquesta última, que, tot i aparentment ser més brillant, en la primera impressió del “primer” concert oficial sona endurida.

Manel va presentar les cançons del nou disc, des del rampell electrònic un pèl malenconiós de BBVA fins al ritme més expansiu de Cançó del dubte, per tornar al so de sintetitzador de Temptacions de Collserola. Hi ha la fama d'auditori difícil, al nord, però a Banyoles hi havia molta devoció maneliana, de les que es posen als peus d'un escenari com si fos l'altar, amb els braços alçats, al compàs, i gairebé tocant els pantalons de Guillem Gisbert. Que l'ànim s'anava escalfant es va notar sobretot amb els temes que ja són família. Manel va recuperar cançons de l'anterior àlbum Atletes, baixin de l'escenari (2013) com Ai, Yoko, Desapareixien lentament o la cançó d'amor en construcció, Quin dia feia, amics.... En un concert inaugural d'un nou treball s'ha de fer una tria prou significativa de la presència sonora del passat però alhora marcant l'evolució, fent-ne lleugeres variacions. Manel va escollir Boomerang (2011), amb reacció entusiasta del públic, i Ai, Dolors! (2008), que fins i tot els no manelians taral·lejaven amb ganes, i amb una base més ballable i menys tradicional. La coreografia a l'escenari va arribar amb Sabotatge, que presenta el nou disc i s'escolta a les ràdios, i va tancar la primera tanda. Per esperar uns bisos, els vuit minuts de Jo competeixo. No n'hi havia prou, cridava el públic. Benvolgut (2011) i la crida a l'amor exultant de Teresa Rampell (2013) van cloure, amb vigor, la nit.