El capellà que era amic dels anarquistes

Sembla que la història de la Guerra Civil i del franquisme “hagi de ser blanca o negra, però aquest cas ens demostra que no”. Així resumeix Joan Badia, president de la Fundació Independència i Progrés, l'essència de la figura de Joan Vilar i Costa (1889-1961), un capellà manresà de fort compromís social que, fins fa ben poc, “pràcticament ningú sabia que existia” i que tres entitats (també hi participen el Centre d'Estudis del Bages i el Casal de l'Església) han decidit rescatar de l'oblit amb una jornada que es farà dissabte.

“És una persona apassionant, de la qual qualsevol país normal hauria fet una pel·lícula.” És, tal com diu Badia, “l'expressió dels grisos que pot tenir una època convulsa: no és habitual que un capellà a l'exili es dediqui plenament a ajudar els comunistes i anarquistes que potser uns anys abans l'haurien matat”.

La desconeguda vida de Joan Vilar ha captivat els historiadors manresans des que la van descobrir a través d'un recent llibre d'Hilari Raguer. I és que la seva biografia és molt interessant: catalanista de soca-rel, va abandonar els jesuïtes als anys trenta per la seva deriva espanyolista i va decidir escriure en llatí per no haver-ho de fer en castellà. Es va amagar els primers anys de la Guerra Civil, però després es va colar a la Generalitat, on va tenir un paper destacat en el Comissionat de Propaganda. Més tard es va exiliar a França, i va passar per camps de concentració “on ho va donar tot pels altres”. Expliquen fins i tot que la seva família es va negar a portar-li menjar perquè el solia regalar. A canvi, “li van dur una sotana perquè sabien que no la donaria a ningú”.