“Els curtmetratges m'han salvat la vida”

Encara estem aterrant. Allà passàvem una mica per sota del radar, els curts no deixen d'estar en segona línia. Estàvem molt tranquils, el festival et cuida molt. L'explosió va ser amb el premi. Penses que pots guanyar, un cop allà, però hi havia quatre o cinc curts de gran qualitat que, al meu parer, podien guanyar.

S'hi van presentar 5.008 curts. La barrera gran és per arribar allà, si divideixes 5.000 entre 10... [1 de cada 500]. Un cop ets allà, 1 entre 10 és més raonable.

Em van dir que és dels curts en què més clar ho van tenir. Jo el vaig enviar i em vaig oblidar del tema, sincerament, i em van avisar només dos dies abans. Un cop es va projectar a Canes, la resposta del públic va ser sensacional, jo crec que va ser el curt més ben acollit, era molt evident. El comitè de selecció ja va dir que havia estat una tria unànime. Això no vol dir que agradi al jurat, jo he anat a molts festivals com a productor i director, amb curts i llargs, i sé el que hi ha. Però en aquest cas van coincidir públic i jurat. La presidenta era Naomi Kawase, després vaig parlar amb ella i em va dir que la deliberació havia estat bastant directa.

Només per guanyar la Palma d'Or de Canes ja ets qualificable per als Oscars, si no ho tinc mal entès. Ara ens mirarem la reglamentació, queda molt temps. No cal precipitar-se, però és clar que no ho descartem.

M'agrada molt la dansa, però no en tinc ni idea. Del cinema m'agrada que et permet apropar-te a un món que t'és molt llunyà. En aquest guió que vaig escriure amb el meu guionista, Pere Altimira, vam poder introduir la dansa d'una manera poc convencional, i treballar amb ballarins, Lali Ayguadé i Nicolas Ricchini, que no havien fet mai cinema. Podia haver sortit tot malament, però han quadrat totes les peces. Ha estat sensacional treballar amb ballarins. Vam aprofitar coreografies de dos espectacles de Lali Ayguadé. Nicolas Richini és el seu partenaire en aquests espectacles.

Jo explico anècdotes que m'han passat al guionista, i una de les que li vaig comentar és que fa molts de temps treballava d'economista per a una multinacional i aprofitava el temps lliure per escriure idees per a guions que se m'acudien. Una de les companyes per casualitat va accedir a aquests textos i va tenir una reacció diferent de la que apareix a la pel·lícula. No va ser agradable. A la ficció m'ho vaig fer venir bé. Em va semblar un punt de partida interessant. Si descobreixes secrets dels altres, la cosa es posa interessant. I penso que molta gent fa treballs monòtons, o que veiem en uniforme, i al darrere hi ha persones creatives. Com Einstein, que va fer la teoria de la relativitat mentre treballava en una oficina de patents. O Kafka, que va escriure tota la seva obra sent un funcionari.

Jo no tanco la porta en absolut a fer llargs. Jo vaig fer un llarg de ficció que es va estrenar comercialment el 2004 i després vaig estar tres o quatre anys en què aixecar un altre projecte va ser molt complicat. Per no oblidar-me de filmar, vaig començar a fer curts. Si hagués intentat esperar el moment per fer un altre llarg, ara no tindria la filmografia ni el recorregut que tinc. Els curtmetratges em van salvar la vida. Artísticament, em permeten arriscar, inventar molt més que en un llarg, en què hi ha molta més pressió, hi ha molt més condicionants. Amb els curts pots escurçar el temps entre pel·lícula i pel·lícula. M'he convertit en un amant del format, i intento esprémer les possibilitats que té.