Oliver i els honors

Maria-Antònia Oliver va recollir ahir el merescut Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural en l'acte de lliurament al Palau de la Música. En el seu parlament, Oliver va remarcar que volia compartir-lo amb el seu marit, el malaguanyat Jaume Fuster i, sense perdre el seu estil combatiu, va agrair el premi (que només han guanyat quatre dones), però ironitzant sobre l'honor com a valor mascle i recordant que Sales i Rodoreda el qualificaven com a “premi col-i-flor de l'any”. A la conclusió dels discurs va dir: “Escriure en català encara és difícil, perquè el català encarà és una llengua minoritzada. I ho serà mentre tots els productes que comprem al supermercat no estiguin escrits també en català. Em vaig fer independentista a Palma. Naturalment, indepe dels PP.CC. Només els principatins sou prou forts, reiteratius en les vostres demandes com per no haver de pensar en ningú més. Estic segura que veuré la independència de Catalunya. Esper, confiï, gos exigir, que el primer govern de la república catalana pensi en els del sud i d'enllà de la mar.” Tampoc va obviar un altre compromís: “Seré feminista mentre al món hi hagi una dona amb burca. I estic en contra de l'ablació del clítoris.”

Oliver, que portava el braç enguixat, va ser glossada per Àlex Broch, entre altres, i les actrius Ariadna Gil, Nies Jaume i Anna Alarcón van llegir fragments de la seva obra mentre es projectaven vídeos biogràfics.

Nascuda a Manacor el 1946, la narradora va publicar la seva primera obra, Cròniques d'un mig estiu, el 1970. Oliver va ser una de les renovadores de la generació dels setanta, tot i que un dels seus elements d'inspiració van ser les rondalles mallorquines. A l'illa va ambientar els seus primers llibres. Les transformacions del paisatge i de la gent, les crisis del seu temps i la necessitat de crear una literatura de consum la van portar a ser una de les més actives firmes dins el col·lectiu Ofèlia Dracs. Oliver va fer un esforç per oferir una literatura de qualitat, tant amb Ofèlia Dracs com amb la sèrie policíaca protagonitzada per la detectiu Lònia Guiu, per no parlar d'algunes de les novel·les més reeixides com Estudi en lila i Joana E. (premi Betrana 1991), un intens melodrama feminista de diferents lectures.

És impossible parlar de Maria-Antònia Oliver en singular, tant pels gèneres que va conrear com pel col·lectiu que va gestar i per l'aventura vital que va fer-la acostar a la televisió, als diaris i a les revistes, sense oblidar la literatura juvenil i el teatre (Negroni de ginebra). Només dins el territori de la traducció va oferir-nos clàssics contemporanis, com Virginia Woolf, Ginzburg, Twain, Stevenson, Sand, Calvino, Verne... Tota una biblioteca coronada per la que molts considerem el cim més alt de la literatura moderna, Moby Dick, de Herman Melville.

La tenacitat de l'escriptora manacorina la va convertir en una dels personatges fonamentals per entendre el seu temps. Oliver es va professionalitzar i va convertir el seu ofici en una militància, fins i tot en els moments més adversos, com quan en pocs mesos va perdre la seva mare i Jaume Fuster, interlocutor i company des de la joventut. Maria-Antònia va conèixer Fuster el 1967, quan ell feia el servei militar a Mallorca. Es van casar el 1969 a Barcelona. La mort del seu gran amor havia vingut precedida per una altra gran batalla, un trasplantament de cor el 1997. Tot plegat va interrompre la seva producció en un moment dolç de la seva trajectòria. Seria una aturada circumstancial perquè el 2000 publicava una nova novel·la, Tallats de lluna, una duríssima i alhora tendra història sobre la sida en forma de monòleg. Una obra sobre l'amor i la mort on l'assumpció de la malaltia servia d'excusa per gestar una sòbria introspecció sobre els mecanismes de la creació, de les relacions humanes, de la literatura, de la parella.

En perspectiva, l'obra múltiple i polifònica d'Oliver és un fresc que podria explicar la literatura catalana dels últims quaranta anys, temps de dificultats i estabilitat, de pau i també menyspreu. En qualsevol país civilitzat, seria considerada una gran figura, aquí encara cal reconèixer-la com es mereix, és a dir, amb les reedicions i la valoració pública. La seva obra constitueix una mostra coherent a través de la feina intel·lectual, de la novel·la, de la traducció, del teatre, del periodisme, del conte, de la traducció ideològica dels grans autors que la van guiar. El final del discurs va ser prou explícit: “Reivindico el dret a dubtar.”