“A la Sagrada Família sents que estàs als llimbs”

Gaudí va ser tan genial que hem tardat 100 anys a aprendre la seva lliçó. Ens ho demostra aquesta nova generació d'arquitectes estrella, Frank Gehry, Zaha Hadid, Santiago Calatrava... tan influïts per ell. Tots ells estan creant ara noves obres de Gaudí... amb l'ajuda de la tecnologia! Pel que fa al públic, sobretot el que ve de fora, es pensen que era un hippie, un sonat, un surrealista, un paio que es deuria drogar per fer el que feia... No saben que, en realitat, era molt conservador, molt catòlic, un home cent per cent de fe. Tenia un caràcter especial, i per això també hi ha tanta gent que es pensa que era una persona desagradable. I no: tenia un molt bon sentit de l'humor.

Bé, més que res es fan hagiografies. No és fàcil escriure sobre Gaudí: van cremar quasi tots els seus papers el 1936. Jo, per fer la seva biografia, vaig haver de desenvolupar un mètode: saber llegir els seus edificis. I, sobretot, s'ha d'explicar Gaudí tenint molt present el context polític, social, econòmic... La seva terra, Catalunya, és l'essència de tota la seva obra. “Jo he de viatjar a fora? El món ha de venir a Catalunya!”, deia Gaudí. I el món hi ha vingut.

I això el fa molt interessant. Gaudí és el paradigma del seny i de la rauxa. I sota l'influx d'aquesta dualitat va ser capaç de canviar tots els defectes dels estils arquitectònics anteriors. Era ambiciós, molt. Però també humil, moltíssim. No es creia Déu. Ell deia: Déu funciona a través meu.

Sí, sobretot el que fan els 4 milions de persones que visiten la Sagrada Família! [Riu]. Gaudí és la icona de Barcelona. I és un fenomen mundial. La meva biografia ha tingut un èxit espaterrant a Corea del Sud. És on s'ha venut més. Al Japó també hi ha una obsessió tremenda. A Rússia, Déu n'hi do. Saps com han traduït allà el títol, per cert que sense ni consultar-m'ho? Gaudí, torero de les arts! És una mica ridícul, però què hi farem. El que et vull dir és que hi ha arquitectes que són molt coneguts i reconeguts en unes àrees concretes del món, però no n'hi ha cap com Gaudí que tingui seguidors arreu.

He acabat el llibre i sé que d'aquí a cinc anys ja en podré escriure un altre de totalment diferent. Estic convençut que en arxius i cases particulars hi ha material inèdit amagat. Gaudí no te l'acabes. I, de fet, no vull acabar-me'l. Em fascina massa. La Sagrada Família és intrigant, un secret immens. Què pretenia Gaudí? Ni més ni menys que portar el cel a la terra. Quan entres a la Sagrada Família, tens la sensació d'estar en els llimbs.

Crec que, en general, sí. Potser alguns elements decoratius no li agradarien, a mi tampoc m'agraden tots. Hem de tenir present que ell també va ser molt generós amb els artistes amb els quals treballava, Jujol, Sugranyes... Els deixava al seu aire. Mira, tinc molts amics que em diuen: “Gijs, però com pots escriure sobre un edifici que mitja Barcelona odia?” No és només perquè m'interessa arquitectònicament sinó també perquè penso que, quan estigui acabat, pot exercir de punt de trobada de totes les religions. La Sagrada Família com un espai d'entesa de les fes dels homes. Una mica en sintonia amb l'ideari del papa Francesc, que em sedueix fins i tot a mi, que sóc protestant.

Doncs no és un arquitecte. És un cuiner. Jo crec que el Gaudí d'avui és Ferran Adrià.

Vaig patir abusos sexuals dels 5 als 11 anys. No vaig tenir joventud. Saps quin era l'únic lloc on em sentia protegit? A Mont-roig del Camp, quan venia a passar-hi l'estiu com un estranger més. Per això m'estimo tant aquesta terra. I ara, tants anys després, em sento amb forces per parlar-ne. No vull fer un llibre explicant fil per randa aquesta tragèdia. En un parell de pàgines ho condensaré tot. El que vull, sobretot, és dedicar-lo a les persones que m'han salvat. Són una dotzena de dones que m'han descobert espais màgics d'Espanya. La dona espanyola ha estat la meva salvació. I en especial, l'artista Cristina Iglesias, una presència lluminosa en la meva vida, que serà el fil conductor de tot el llibre.