Sinatra ‘again'

Dylan acaba de fer 75 anys i com si fos una celebració de mestratges i influències, o simplement, com a prolongació del seu treball anterior, Shadows in the night, apareix Fallen Angels, que ha causat perplexitat o crits d'admiració entre els que formen la tribu de dylanians, dividits entre dylanòlegs i dylanites. El mestre i guru de tot plegat fa dos anys que ens desconcerta. La recuperació de temes interpretats per Frank Sinatra ja va provocar fa un any comentaris semblants als que va generar a final dels seixanta amb discos com Self Portrait, on també repassava el cançoner de la seva joventut, amb picades d'ullet a Paul Simon. Ara, Fallen Angels em resulta excessiu per reiteratiu i innecessari. Una provatura de desafiar les grans orquestres de Sinatra amb el seu combo de concert pot ser divertit. És sabut, però, l'efecte que tenen els acudits el segon cop que els escoltes. Malgrat que sé que potser d'aquí a cinc anys m'hauré de menjar la meva crítica, ni amb mentides pietoses podria justificar aquest àlbum, que tampoc no fa mal a ningú, perquè no sempre Dylan ha de ser el Dylan superb de tants i tants períodes, alguns de ben recents. Me'l compro o no me'l compro? Me'l compro.