El Majèstic de Tàrrega

Anys abans de ser un referent de les arts escèniques, Tàrrega va tenir una època d'esplendor cinematogràfica, molt ben documentada pel llibre de Pere Domingo Crònica del cinema a Tàrrega. Un segle de records i moments emocionants. Els anys cinquanta hi va haver quatre cinemes funcionant: l'Ateneu, que des del 1923 acollia projeccions i espectacles de varietats; el Saló Catalunya, inaugurat el 1932, que pertanyia a la família del mateix autor del llibre; l'Ideal Cinema, que s'hi va afegir el 1944, i el cinema Majèstic, inaugurat el 29 d'octubre del 1949 amb La mies es mucha, protagonitzada per Fernando Fernán Gómez.

Aquest darrer és l'únic cinema de Tàrrega que encara funciona. Actualment està gestionat pel Circuit Urgellenc, que té unes 25 sales,i va anar de ben poc que no es tanqués el 2014, segons Pere R. Aumedes, gerent de l'empresa i administrador solidari junt amb Montserrat: “Vam haver de triar entre Mollerussa i Tàrrega. Vam optar per Tàrrega perquè té més població. Va ser una decisió difícil, era un moment en què els cinemes eren deficitaris.” Van digitalitzar les dues sales del Majèstic, i les coses van canviar radicalment: el 2015 van pujar el 30% el nombre d'espectadors respecte al 2014, que va ser un dels pitjors de la història.

Seixanta anys abans, era ben diferent. “Hi havia molta rivalitat, fins i tot es van estrenar algunes pel·lícules abans que a Barcelona”, ens explica en una entrevista Pere Domingo. Als 60 encara es va afegir el Casal Parroquial, que tenia una acord amb CB Films, el distribuïdor de pel·lícules de United Artists. “Era un cinema de capellans i la gent s'estranyava que s'hi projectessin certes pel·lícules sense gaire censura”, explica Pere Domingo, que guarda molts records d'aquells anys, sobretot del cinema familiar, el Catalunya: “L'Ateneu i el Catalunya començaven amb tres quarts d'hora de diferència i intercanviaven els rotlles de pel·lícula. Solien fer la pel·lícula base i la de complement, i eren sessions contínues, n'hi havia que repetien. A la mainada ens feien posar a les dues primeres files, per no molestar. Quan projectaven el No-Do, ningú estava atent, era un entrar i sortir continu de la gent, per anar a fer un cafè, a fumar, als serveis... Ni que t'interessés el podies seguir.”

Pere Domingo, que té 64 anys, recorda que “molta gent agafava una mica de cultura i coneixia altres països gràcies al cinema”. Ell recorda especialment els westerns de John Ford i, molt de temps després, va acomplir un somni nascut a la sala de cinema, potser veient John Wayne cavalcant per la vall desèrtica que hi ha entre Utah i Arizona: “L'any 2000 vaig anar a visitar el monument Valley, on John Ford va rodar totes les seves pel·lícules.”