Corruptela

Deia Borges, parlant del diví Oscar Wilde, que el gran esteta gairebé sempre tenia raó; si apliquem això a una de les seves delicioses sentències, «el mal art mereix la pena de mort» i veient el que se'ns mostra constantment, Wilde conserva l'àuria de profeta perfecte. Aquesta versió d'Un marit ideal que proposa el magnífic Teatre Goya no m'agrada gaire, té l'afectació de no fer justícia a l'original, pel contrari arrossega un aire de vulgarització absolutament contrària a l'esperit del dramaturg. A tall d'exemple: si en l'original s'esmenta nas llarg, aquí en resulta cul gros, etc. Però no només això, tot hi és reduït i desvirtuat, el text, meitat de personatges, les intencions..., naturalment s'hi ha deixat la meravellosa eloqüència de Wilde, els seus apotegmes frívols i genials, però que, a vegades, semblen frases encadenades només per l'efecte còmic que puguin produir. I és que Wilde no suporta gens bé el diletantisme. El que hauria de ser és alta comèdia, amb les seves situacions equívoques i d'embolics, no una mena de comedieta de serial que busca l'esclat. És cert que Un marit ideal parla de la corrupció i del poder, de la política i l'extorsió, però Wilde és profund, sota aquesta superfície hi ha explícita la dualitat que habita en tot i qualsevol ésser humà, una moral de la caritat i la comprensió per abatre el mal. De les dues parts, la primera és avorridíssima, tant com l'escenografia, que no només és horrible, sinó que obliga a situacions absurdes: un rebedor sense mobles i amb escales, colors lila, blanc i gris, d'un semiluxe d'aparador ben desagradable, és lloc de reunió, per vestir-s'hi, prendre-hi copes, etc. Per ventura que són els primers aristòcrates sense servei, ells mateixos traginen vasos i ampolles. La segona part és més curta i amena, un petit vodevil en què els actors van més descordats. Tenint en compte l'estirp dels personatges: on és el port, l'elegància i la distinció de classe que se'ls suposa? Si de cas, la correcció de Mercè Pons. Probablement Wilde s'ha de fer d'època, aquest tipus de provincianisme modern no li escau gens bé. En fi, una mica de tot: comedieta, bunyol i avorriment. Ja ho deia el diví: el sacrifici s'hauria de suprimir per llei.