C.V. Eckersberg a la Fundació Custodia de París

Quan a París fa calor és gairebé pitjor que quan en fa a Barcelona. Humitat i xafogor a la vora del Sena. La ciutat encara està de dol i es nota en el fet que hi ha més taxis disponibles i menys gent a les terrasses.

Guiat per una crítica de Le Monde, visito una de les millors exposicions que he vist últimament: la monogràfica que la Fundació Custodia dedica al pintor danès Christoffer Wilhelm Eckersberg (1783-1853). Inicis neoclàssics i davidians, paisatges de Roma on la llum de rovell d'ou cau sobre els pins de la Villa Borghese, el retrat com un esmalt de l'escultor i compatriota Bertel Thorvaldsen (1770-1844), els nus que va dedicar a la model Florentine, plens de lascívia i celebrant allò de bell que sovint la vida et posa davant els ulls.

I, sobretot, em crida l'atenció un quadre misteriós en què es poden veure uns personatges corrent per un pont una nit de lluna plena tot assenyalant alguna cosa que no veiem: un vaixell exòtic, un incendi, una baralla? El nus de l'escena passa més enllà del rectangle de la pintura, un mecanisme cinematogràfic, l'embrió del suspens.

Surto amb els ulls plens de la pintura primorosa i neta d'Eckersberg. Un record agradable que s'esvaeix aviat davant les famílies romaneses dormint damunt de matalassos al terra del bulevard Saint Germain, sense cap dignitat humana i a tocar dels celebres cafès on els nord-americans encara pensen que París és una festa.

Ho era, malauradament, tot i que el Ritz i el bar Hemingway hagin reobert després de tants anys.