Costello en tres formats

Als partidaris de Declan MacManus (Londres, 1954), àlies Elvis Costello se'ls presenta una sobredosi. Se'l poden trobar a bastament representat en tres formats, doble CD, concert en directe i les seves memòries, de prop de 800 pàgines, que ha traduït amb celeritat Malpaso en versió de Damià Alou, Rocío Gómez de los Riscos i Antonio Padilla. Anem per parts. L'autobiografia Música infiel y tinta invisible planteja un recorregut que comença a partir dels records quan la seva mare, cansada del nen que intentava fer tota mena de cabrioles davant la televisió, el va enviar, a partir del 1961, amb el seu pare, que cantava amb la distingida orquestra de Joe Loss, amb base d'operacions al Hammesmith Palais. Enmig dels ballarins de competició i les interpretacions dels grans temes de Glenn Miller i altres genis del swing, el jove Declan va trobar el seu dharma.

A partir d'aquest preàmbul breu i intens –que podria haver desenvolupat fins a convertir-lo en una peça de picaresca a l'estil de les que feia Allan Sillitoe i altres membres dels Angry Young Men–, Costello ens situa en els ferotges anys del seu debut amb els Attractions, quan la capital britànica s'havia convertit en un gran manicomi i aparador dels punks, que havien enterrat i fet renéixer el rock després dels excessos provocats per la ingesta desmesurada de Genesis, Pink Floyd, Yes, Mike Oldfield i altres paquiderms d'allò que es va definir com a rock simfònic. Pobre com una rata i despistat, admirador i imitador de Buddy Holly i d'Elvis Presley –odiats fins al paroxisme pels deixebles de Malcom McLaren–, Costello va heretar l'aspecte refinat de Holly i el nom d'Elvis per proposar-se com a candidat a superar el trauma histèric dels punks i erigir-se en alternativa a través de marques de menys èxit, com ho va ser la new wave. L'experiment va reeixir, però no va ser fàcil, perquè Costello va publicar el seu primer disc, My aim is true, el 1977, en plena dictadura del soroll i l'anarquisme més vil. Eren temps de tendències, que Costello relativitza mentre ens explica anècdotes de la seva evolució, des del trasllat a Liverpool fins quan va oblidar-se la guitarra a la Casa Blanca. Resulta interessant, malgrat que no passa del detall, quan narra que era un dels encarregats de l'escola de garantir la seguretat dels més petits, disfressat amb una toga, o que els alumnes de la seva classe divergien entre els sofisticats que escoltaven Pink Floyd i els que preferien el soul: “Vaig aconseguir convèncer alguns dels meus companys que abandonessin la insana fascinació per la música d'Emerson, Lake & Palmer.”

Productor, guia de noves propostes musicals, col·laborador de clàssics com Paul McCartney i Burt Bacharach, marit de la pianista Diana Krall, Costello va sortir del no-res per esdevenir un personatge fonamental, no pels seus dots interpretatius o artístics sinó per l'actitud, pel treball continuat, per imposar una creativitat de nivell alt. Entre totes aquelles estrelles frustrades de les orquestres de ball, es va adonar que no calia ser un virtuós per tirar endavant. No ha tingut metes, però sempre ha arribat als grans cims. Resulta especialment exemplar el seu pas pel segell Stiff, liderat per Nick Lowe i on va coincidir amb Ian Dury i Wreckless Eric & New Rockets, entre d'altres. La biografia, episòdica, no manté un ordre cronològic, cosa que li permet incidir en aspectes més destacats, en peripècies sucoses i desplegar els seus coneixements musicals. Com a crític hauria estat un número u. Concerts, gravacions i amistats marquen la majoria de capítols, que es desenvolupen amb amenitat i una prosa àgil, ignoro si redactada per un professional. En qualsevol cas, no és exagerada l'afirmació de Nick Hornby quan diu que es tracta d'un llibre “fantàstic, potser el més bo que he llegit sobre música i músics”. Música infiel y tinta invisible és una d'aquelles autobiografies que et devoren, de plenitud, carregades de saviesa. Em sap greu no poder opinar el mateix del concert Detour, que Costello va gravar al Liverpool Philarmonic Hall i que coincideix entre les novetats. Així com el disc doble Unfaithful Music és la banda sonora del llibre i complement ideal, el concert patina des del mateix concepte. Costello el presenta per temes, que introdueix explicant anècdotes, amb el rerefons a l'escenari d'una televisió. Aquesta fórmula no li acaba de funcionar perquè no és gaire graciós, malgrat el seu aspecte de Harold Lloyd, que sembla el seu autèntic pare. Deixant de banda els exordis, l'autènticament intolerable és com destrossa les seves cançons sense cap pudor. Fa feredat sentir-lo desafinar mentre intercanvia guitarres, que mantenen el so monocord. Quan es col·loca al piano, encara pitjor: pot arribar a ser més barrut que Calamaro, que ja és un rècord. No entenc que l'experiment per a incondicionals l'hagi passat a DVD. No és cap delicte, però sí un desprestigi rebentar temes com Watching the detectives i tants d'altres. La cosa millora amb l'aparició de les germanes Rebecca i Megan Lovell. Sense ser una de les compactes bandes de Costello, les nord-americanes de Larkin Poe donen a tot plegat un estil que Costello havia oblidat en l'intent d'allò que fan alguns matadors de toros de tancar-se amb sis braus sense companys de terna. Hauria anat directe a l'infermeria!

En qualsevol cas, Costello torna amb força després d'una dècada en què només havia editats dos discos, poc per comparació a una producció tan prolífica. Mai no li han faltat idees, ganes i qualitat.