Amazones ferides

Estiu. Calor. Ens traiem roba, surten els tatuatges, estesos, molt estesos, pels cossos, les platges, els carrers de les ciutats. A què respon?, em pregunto. I no és que es tracti d'una tendència estrictament actual, ha existit tradicionalment en cultures molt distants. Igual que s'han exercit mutilacions o manipulacions en certes parts del cos. Embenar els peus per evitar que creixin (Xina), allargar colls amb cercles de metall (Tailàndia)... Arracades, orificis, marques... En podríem trobar a tots els continents. La pregunta és: quin sentit se li dóna?

A la Grècia clàssica una A-mazon era una “sense pit” (com a-pàtic, sense pathos) ja que, segons la llegenda, aquestes dones guerreres se'l comprimien (o cremaven) per poder exercir millor el tir amb arc. Les amazones eren un poble llunyà que encarnava l'element bàrbar, però en aquest cas, en femení. Es distribuïen en tres tribus en una àrea geogràfica imprecisa al voltant del Mar Negre. Només volien els homes per procrear i criaven exclusivament les filles. Eren governades sempre per una reina i retien culte a Àrtemis, deessa lunar paradigma de vida salvatge. Un autèntic matriarcat (viril) amb els rols completament invertits en relació amb una societat com la grega, on la dona era sotmesa a pares o marits i relegada a tasques domèstiques silencioses.

El prototip de senyora forta, lliure i batalladora provocava tanta admiració com recel, per això va perdurar el mite durant molts segles. Considerades iguals als barons, constituïen un enemic temible i les seves líders es van enfrontar als grans herois de l'Antiguitat encara que sempre van ser derrotades. Pentesilea, distingida per nombroses gestes a la guerra de Troia, sucumbeix a mans d'Aquil·les, que la va ferir en el pit dret (i es va enamorar d'ella tenint-la morta als braços). Hipòlita serà la protagonista del novè treball d'Hèracles (Hèrcules), que consistirà a prendre-li el cinturó d'or cedit per Ares (Mart), el déu de la guerra –pare mític de totes les amazones–. Manllevant-li el cinyell la desposseïa simbòlicament de la sobirania alhora que de la seva feminitat, ja que per tradició la nit de noces el primer que es feia era deslligar el cinturó de la núvia. Un altre heroi rellevant, Teseu (el del Minotaure), es casarà amb la reina Antíop. Aquesta unió provocarà l'atac d'un exèrcit d'amazones sobre la ciutat d'Atenes en una gran batalla que ha donat moltes imatges del que s'anomena amazonomàquia que, igual que les titanomàquies, les gegantomàquies i les centauromàquies, omplen els frisos de molts temples (entre altres el gran Partenó d'Atenes). Lluites, en el fons, de la civilització grega contra la barbàrie.

En el quadre de l'alemany Franz von Stuck podem veure un centaure tibant l'arc per sobre del gran escut vermell intens amb el qual es protegeix l'amazona ferida, protagonista en primer pla. La sang regalima del pit dret, que era el que, segons les fonts, s'amputava per lluitar millor, deixant l'esquerre per a la lactància. Però, malgrat la fortalesa, el coratge, l'empenta... aquí hi ha el punt dèbil. Més o menys com ara, que entre la lluita diària i la criança, les renúncies de les dones modernes són constants i les fan sagnar en forma d'angoixa i depressió, instal·lant-les en una sensació de derrota permanent. No arriben a tot. Amazonomàquies del segle XXI.