La bellesa i el misteri del món

En el meu primer festival de Canes, l'any 1992, vaig veure-hi per primer cop un film d'Abbas Kiarostami, I la vida continua, en què un nen i un cineasta fan un viatge en cotxe fins arribar a una població recentment devastada per un terratrèmol. Aleshores vaig creure una idea que circulava: havia aparegut a l'Iran un successor inesperat de Rossellini (a banda que Kiarostami digués que pràcticament no n'havia vist res) que renovava la capacitat del cinema per capturar la realitat del món deixant que les coses s'hi revelin. Després tot plegat es va fer més complex i en certa manera més rossellinià: no es pot abordar el real sense tenir en compte els seus misteris.

Amb I la vida continua, Kiarostami, a través del viatge d'un nen i del seu doble cineasta, tornava al lloc on cinc anys abans hi havia On és la casa de l'amic?, que vaig descobrir un temps després amb un sentiment creixent d'admiració cap a un director capaç de fer-hi un transit subtil del realisme cap al meravellós. Un cop s'adona que ha agafat sense voler el quadern escolar d'un amic, un nen es proposa tornar-l'hi amb la consciència que, si no ho fa, l'altre serà castigat pel mestre perquè no podrà fer els deures. Escapolint-se de les ordenances i de l'autoritarisme familiar i social, representat per la figura de l'avi, el nen s'adreça al poble veí a la recerca de la casa de l'amic. Per fer-ho, ha de travessar un turó amb un camí en forma de zig-zag al final del qual es divisa un arbre solitari. Inspirant-se en una imatge recurrent de la tradició pictòrica persa, Kiarostami va fer traçar aquest camí, al darrere del qual no es veu mai què hi ha, creant la sensació que s'hi amaga alguna cosa meravellosa. De fet, quan, de nit, arriba al poble de l'amic, el nen sembla entrar dins d'un conte.

Després d'On és la casa de l'amic? i I la vida continua, tancant l'anomenada trilogia de Gilain, Kiarostami va fer un altre pas de rosca amb A través de les oliveres, presentada a Canes el 1994: va crear una ficció amb la qual fer present que la segona pel·lícula, que semblava pròxima a un registre documental, correspon a una posada en escena; per fer-ho, va representar el rodatge del film I la vida continua amb un altre cineasta (un doble més d'ell mateix) dirigint, entre d'altres, l'actor que va interpretar el cineasta de la pel·lícula precedent. Tanmateix, tot i aquest artifici, continua havent-hi una impressió de realitat, la sensació de trobar-nos amb un cineasta capaç de revelar la bellesa del món amb els seus misteris mentre a la vegada podia deixar oberta la narració. Com es pot oblidar la bellesa i l'enigma de l'últim pla del film A través de les oliveres? Un pla de tres minuts i mig de durada en què, a través d'un camp d'oliveres, veiem un jove que persegueix una noia, trobant-la en la llunyania, per desfer el camí sense que arribem a saber si ella li accepta la proposta de casament.

És així que, quan el cinema s'acostava al seu centenari, se'ns revelava (i em temo que ho dic des d'una perspectiva inevitablement occidental) un cineasta capaç de fer-nos tornar a plantejar totes les preguntes començant per la primera: què és el cinema? Què és entre la realitat i la representació, entre la còpia i la imaginació transfiguradora? Què ha de durar un pla? Després van arribar altres pel·lícules, com ara El sabor de les cireres, I la vida continua, Ten, Five, Còpia certificada. Pel·lícules plenes de bellesa, de misteris, de dobles, de còpies, de viatges en cotxe. Sempre hi ha algú que transita en el cinema de Kiarostami que considerava que la insatisfacció defineix la condició humana i ens posa en moviment. De sobte, a Kiarostami, li ha arribat la quietud de la mort. Tenia 76 anys i era un cineasta en actiu, de manera que hi ha el sentiment de perdre's el que hauria continuat fent. Però el seu cinema continua movent-se i removent-nos.