Clàssics, malucs i pilotes

Quan Rod Stewart va acomiadar el concert del festival de Cap Roig , un espectacle de gairebé dues hores, amb la inexcusable
Da ya think I'm sexy? el cantant ja havia fet ballar i posar dempeus un públic
en entusiasme permanent des de la primera cançó; una invitació a la festa, Having a party de Sam Cooke. Encara amb ganes de més nostàlgia festiva, l'auditori va taral·lejar la tornada però el sexy no va reaparèixer.

Rod Stewart, un veterà de la música, ja fa temps que va canviar les malles elàstiques, que podien ser fúcsies per cantar Sweet little rock and roller de Chuck Berry, a principis dels anys vuitanta, per interpretar la mateixa cançó, trenta-cinc anys després, amb el mateix èmfasi gràcies a una banda potent (bateria, percussió, saxo, contrabaix, guitarristes, arpa, violinistes i coristes); això sí, amb canvi de vestuari: de pantalons negres i camisa blanca però mantenint l'espurna brillant, amb els lluentons platejats. I es contorneja igual, amb els moviments de paó marca de la casa. Als 71 anys, el crepuscle el vol lluny. Rod Stewart s'ha tunejat totes les etiquetes: mai va ser un transgressor tot i l'estètica i va ser un rocker amb més laca que actitud. I el triomf en l'edat daurada se'l guanya amb un concert a base de gran repertori clàssic com Downtown train de Tom Waits, en què el saxofonista fa demostració de força. És la part més acústica, amb protagonisme dels violins i l'arpa, amb The first cut is the deepest de Cat Stevens o Have I told you lately de Van Morrison, dedicada a “l'estimada esposa present a la sala”, “també podria ser al pub”, va afegir amb ironia. És una fórmula d'èxit pensada per plaure, perquè es vol escoltar Maggie May , que dalt l'escenari s'interpreta sense el deix del record d'un amor de joventut, sinó com a himne que és i actua de cançó comunió amb el públic i també Baby Jane, que sona menys pop. Les coristes van obrir la segona part del concert, després de deu minuts de pausa, a primera línia, com si fóssim davant d'una nova banda de la Motown. Rod Stewart no va poder evitar vestir-se de daurat després de l'intermedi i va donar joc als músics. Va aconseguir personalitzar l'espectacle, no tant amb l'envellutament d'un crooner com fan altres col·legues contemporanis,
sinó amb els sons celtes, propis de l'origen escocès del pare; un detall, les coristes van vestir-se amb kilts, però més que vestit tradicional tenien l'aire de col·legiales. Apassionat del futbol, Rod Stewart va començar a assajar xuts de penal amb Stay with me, llançant pilotes, i amb Hot Legs va continuar, juganer amb el públic i amb les cames d'elles. A Sailing, la llum dels mòbils va acompanyar un segon moment de comunió, per engaltar, amb un bis que no ho va semblar; la pregunta que, qui més qui menys, s'ha fet un dissabte a la nit.