Troballa total

No sembla que les construccions humanes dels Falcons de Barcelona tinguin gaire a veure amb una narració íntima, familiar, de construcció de la personalitat d'una nena que dóna nom a l'espectacle (la Tata Diana). Enric Montefusco, exànima de Standstill, demostra que sí que hi ha un camí per fer-los convergir: a vegades des de la mateixa construcció de figures; i altres, com a simple cor de moviment posant rostre als diferents protagonistes de la trama. El resultat és un aclaparador muntatge que diverteix i emociona per moments amb una posada en escena gens realista, però que parteix d'unes arrels profundes com és la cultura popular i la música que sona pels porus de la pell.

Tata mala és la veu de la consciència d'una nena que es rebel·la contra els pares, els tiets i els mestres. I que s'adona com és impossible complir amb les demandes de la mare que la vol neta, educada, religiosa i estudiosa. Ella necessita de moments de llibertat com el pare escoltant el seu Neil Young de l'ànima. Hi ha un reguerot de dolor mal curat perquè ella sent que els pares potser haguessin preferit que morís ella i no el germanet que li deia tata mala o tata guapa (amb el vestit de la primera comunió).

Montefusco demostra la seva notable sensibilitat i que és coneixedor d'un predilecte treball d'artistes. Per això, ha integrat (a part dels musics) les presències de Sònia Gómez i de Los Corderos. Debuta al teatre amb una troballa, certament. Tota la comitiva connecta perquè tots hi posen el cor, amb pulcritud de moviments (cal molt assaig i atenció per reordenar mínimament els moviments de la colla dels Falcons). Potser el treball de pintura a terra queda menys integrat. Els colors vermell i negre, en tot cas, coincideixen amb els moments de baralla, de ràbia de la protagonista que, en realitat, és una nena que aprèn a tenir una veu pròpia en un context difícil. Fins que descobreixen que no han estat prou desperts en fer-se entendre tot el que s'estimen. Pèls de punta.