“La crítica d'art subsidiària dels mercats és idiota”

La crítica, el pensament crític, és fonamental. I ara més que mai. La crítica està al servei de les urgències del present. Ara bé, la crítica d'art subsidiària dels mercats i les inèrcies discursives és totalment prescindible i diria que també idiota.

Crítica i creació comparteixen una primera lletra i molt més. L'exercici de la crítica implica un gest creatiu, intel·lectual, i tota creació és el resultat d'un impuls crític, imprevisible.

M'agraden els museus capaços d'imaginar i practicar altres protocols museogràfics. Per exemple, em motiven iniciatives com les del Victoria and Albert Museum fent dialogar sense manies l'art i el disseny, o el New Museum de Nova York que prescindeix del llast d'una col·lecció estàtica a favor de les idees. No m'agraden els museus de recorregut interminable. No entro al museu quan hi trobo una enorme cua de turistes. Els centres d'art que es mostren despòtics em fan pensar que m'he equivocat de feina.

És una pregunta amb gens de sex-appeal. L'enunciat està carregat de preocupacions i certeses que no m'interessen, o bé que jo com a historiadora no formo part d'aquestes dèries.

Doncs sí, però no només l'indefinit art català. Queda feina, lectures i noves narratives molt interessants per fer a l'entorn de la nostra cultura i les seves maniobres. Sí, hi ha vida més enllà de Dau al Set, per exemple. Com també hi ha art més enllà del Macba i de Barcelona. Qui em coneix sap que sempre reclamo les perifèries, territorials i polítiques.

Em fascinen els i les artistes investigadors. Envejo i admiro la seva capacitat per rellegir la història, del passat i del present, per donar veu als silencis com fan els projectes de Cristina Lucas, Mireia Sallarès o Núria Güell, per exemple. Són artistes prospectives que s'encaren a les grans maquinàries del poder, que emulsionen amb amor l'ètica i l'estètica. Darrerament m'he topat amb les artistes mèdiums de principis del segle XX i estic meravellada, m'han obert portes a l'inconegut. Ara estic treballant dos projectes expositius, un dedicat a les edicions d'artistes i l'altre a la pintura.

Vull pensar que sí. De totes maneres el perfil públic català és un concepte difús i problemàtic.

De què parlem?

Els polítics, en general, eviten l'art contemporani ja que sospiten que aquest és un gest crític que els incomodarà tard o d'hora. He treballat amb institucions i he comprovat que rarament l'art els provoca excitació mental. Han fet de la cultura una rutina.