L'empremta de Gaudí
Joan Bellver, ajudant i deixeble de Gaudí, va rebre l'encàrrec de construir un monumental geriàtric on predominen la pedra i les referències a l'arquitectura popular i tradicional
Les igualadines germanes Castells van deixar un terreny i diners a l'orde religiós dels Ancians Desemparats per tal de fer una residència geriàtrica a la capital de l'Anoia
La capital de l'Anoia pot presumir de tenir un edifici gaudinià gràcies a l'obra d'un arquitecte, Joan Rubió i Bellver, deixeble i col·laborador d'Antoni Gaudí.
Rubió va rebre l'encàrrec de dissenyar un asil que impulsava la congregació de les Germanes dels Ancians Desemparats. L'obra es va poder tirar endavant gràcies a un terreny i a una herència llegada per les germanes igualadines Magdalena, Dolors i Concepció Castells.
El reusenc Joan Rubió va començar a treballar amb Gaudí a la Casa Calvet, i va intervenir també a la cripta de la Colònia Güell, el viaducte de l'edifici Bellesguard i al parc Güell. Pel seu compte, Rubió va ser l'autor de desenes de cases, edificis religiosos i reformes i intervencions com ara el pont neogòtic que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges. Rubió va ser arquitecte a la Diputació de Barcelona i també regidor a la capital catalana. És fàcil veure, en l'estil arquitectònic i els materials, la influència del seu mestre en l'asil igualadí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d'una construcció tardana que integra diverses formes de l'arquitectura popular i tradicional catalana.
El nou asil es va començar a construir el 1931. L'esclat de la Guerra Civil va interrompre els treballs, que van culminar el 1941. Tot i això, la llar no es va arribar a inaugurar oficialment fins al 1949.
L'emblemàtic edifici està situat al que llavors eren els afores d'Igualada. El seu ampli jardí permet que la façana aparegui majestuosa per al visitant, amb un aire de castell que denota una voluntat monumental per part de Joan Rubió. La façana també té unes galeries obertes, amb les quals l'arquitecte homenatja les cases pairals catalanes.
Pedra de Jorba
L'Asil del Sant Crist està construït bàsicament amb pedra del Pla del Magre, del municipi veí de Jorba. Aquesta pedra la trobem com a element decoratiu a tot l'edifici en diversitat de formes i tractaments, i com a base de la seva construcció. La pedra i la flexibilitat en el seu ús dóna a l'edifici una personalitat i un color característics.
Un cop a dins, a l'edifici hi ha cinc parts principals: dues ales de servei unides pel claustre a la part central, la façana amb el vestíbul a la part frontal i l'església a la part posterior. El claustre segueix la línia de tot el conjunt, però les seves reduïdes dimensions fan pensar que es tracta d'una mena d'homenatge simbòlic a aquest tipus d'espais de l'arquitectura religiosa.
La planta de l'església té forma de creu grega i disposa d'un gran espai a l'altar envoltat per quatre arcs parabòlics. Aquests arcs, una de les intervencions que més recorden Gaudí, se sostenen sobre quatre columnes de pedra d'una única peça. La pedra assumeix a la capella el protagonisme de l'exterior i es complementa amb la llum i l'espai com a eines expressives. L'església està coronada per una torrassa que des de fora recorda un campanar o una torre d'homenatge medieval. Aquesta estructura descansa sobre els quatre arcs que donen forma i distribueixen els espais de la part principal de la capella de l'asil.
Els vitralls que presideixen la capella representen la Santíssima Trinitat, tres santes en al·lusió a les germanes Castells –que van donar el llegat– i tres sants com a referència als seus marmessors i a l'arquitecte (Josep, Miquel i Joan). Dos vitralls més recorden els fundadors de l'orde que regenta la llar, Saturnino López i Teresa Jornet. La beata apareix també amb dos avis en una escultura, obra de Joan Puigdollers, que presideix l'accés a l'asil i que mostra com la voluntat de les germanes Castells continua vigent.