Per ballar i escoltar en les distàncies curtes

La trajectòria de Seal (Londres, 1963) s'ha mogut sempre per un pop-soul, molt ballable, des que a mitjan dècada dels noranta va ser una de les veus emergents de la música electrònica britànica. Amb una presència física imponent i amb potència vocal pel so del soul més clàssic, el cantant britànic s'ha refugiat en un estil melòdic.

Per reivindicar-se musicalment (i deixar enrere uns últims anys en la fira de les vanitats arran de la seva relació amb la model Heidi Klum) i recuperar una escena en què triomfaven vocalistes de so sofisticat com ara Sade i Lisa Standsfield, Seal va obrir el concert de dissabte a la nit i el seu debut en el Festival de Peralada amb dos dels seus grans èxits, Crazy i Killer. Però res de nostàlgia. Va mostrar una actitud festiva i de molta complicitat: va baixar més d'un cop de l'escenari, aproximant-se a un públic eufòric des del minut u. Seal es va fer seu el passadís, fins i tot va convidar a pujar a l'escenari una noia del públic que s'havia atrevit a un ball a dos.

En la seva única actuació aquest estiu a Catalunya, Seal va presentar nou àlbum, Seal 7 , i temes com ara Daylight saving, Do you ever i Love, una de les cançons interpretades en format acústic i que accentuava el romanticisme; Seal amb la guitarra; l'única llum que es projectava des de l'escenari. Es va mostrar més profund amb Prayer for the Dying, que ja té vint anys, quan va fer referència a la pèrdua: “La diferència entre el que som i el que serem és el temps.” Però va ser en l'acústic quan va sorprendre, fugint del pop més comercial: molt especial la versió de Hall & Oates, Sara Smile, amb què va convidar el públic –devot, entregat– a fer els cors. Hi ha les cançons que inspiren i amb què creixes, va dir, per presentar, “molt apropiada” per l'actualitat, Mad world de Tears for Fears. Bisos de rigor amb un dels clàssics i de banda sonora Kiss from a rose; una noia de la primera fila li va entregar una rosa. Moment bonic. Però el final requereix focs d'artifici. I enmig d'un núvol de mòbils i seguidors, va convertir l'última cançó, Life on the dance floor, tota una declaració d'intencions, en una pista de ball.