“Tinc la veu de sempre”

Quan escric cançons, sempre parteixo de la meva experiència personal, de coses que he viscut i d'altres que observo i que m'inspiren. I alguns hàbits mai no semblen morir. Com ara la guerra. Old habits die hard va estar inspirada per les revoltes de la primavera àrab. La petjada de la bota que Occident va deixar a l'Orient Mitjà ha retornat per donar-nos un cop de peu al cap. El títol de la cançó es refereix al tradicional hàbit de la vella guàrdia prenent mesures dràstiques contra els manifestants i intentant eliminar la dissidència. Hi ha coses que no canvien mai.

Tenim Davey Allen al piano, Johnzo West a la guitarra, la secció rítmica amb Dustin Koester a la bateria i Justin Andres al baix, i la secció de vents que inclou Ruben Salinas al saxòfon i Evan Stewart al trombó.

Per tot això. És un plaer actuar, encara que viatjar es fa una mica feixuc amb l'edat. Dit això, sóc un treballador del blues i així és com em guanyo la vida. Hauria d'haver-me retirat fa anys, però la paraula jubilació no és en el meu vocabulari. Ser a l'escenari és una sensació única a què és difícil renunciar. Sentir l'amor del públic és rejovenidor i sento que, mentre ells siguin allà per mi, jo hi seré per ells.

Ara et podria dir que sí, però quan n'escolto els primers acords ja em sento dins de la cançó i tota la resta desapareix. Estimo aquesta cançó i significa molt per a la gent. M'agradaria afegir que, recentment, en els concerts hem inclòs una altra cançó que també està associada a Lead Belly, In the Pines. Em dóna el mateix tipus d'emoció que The House of the Rising Sun quan la vam començar a tocar.

És tant una part de mi que una vegada, quan era adolescent, vaig escriure les paraules the blues amb la meva sang. Així de profundament corre per les meves venes. El blues ho és tot per a mi. És l'arrel de tot el que estimo. És la història de l'anhel de la humanitat per la redempció, per l'alliberament. El blues parla des del fons del cor a les altures de l'ànima de l'home.

Sigues fidel a tu mateix: ningú més no pot fer el que tu fas. Envolta't de persones que creguin en tu, incloent-hi un bon advocat, un bon mànager i un bon comptable, però sobretot creu en tu.

No faig res d'especial. Intento no parlar gaire abans d'una actuació i em prenc el meu te amb llimona i mel, però no faig cap exercici vocal. Tinc la sort de tenir la veu que sempre he tingut i la utilitzo en conseqüència. És un regal i estic feliç de poder gaudir-ne encara, després
de tant de temps i de tants abusos.

No em preguntis això ara. Estic al mig del trànsit d'una autopista, camí del meu proper bolo, conduint a 8 quilòmetres per hora. La vida a la carretera és una gran quantitat d'aeroports i habitacions d'hotel. Llavors, arriba aquella hora i mitja de màgia quan connectes amb la teva banda i el teu públic. A casa, faig vida tranquil·la. M'agrada llegir, mirar pel·lícules, passejar, prendre un got de vi i conversar amb la meva dona i els amics.

Recentment, he tornat d'una gira per Austràlia. He estat tocant al Canadà i a través dels Estats Units i passaré bona part de l'estiu a Europa. No faig un recompte dels concerts, però ara vull anar més a poc a poc per fer altres coses que m'agraden, com ara gravar o escriure.

La que sempre m'ha inspirat: Ray Charles, Nina Simone, Muddy Waters, James Brown. Ara m'agraden Alabama Shakes, Eric Bibb, Calexico, Ben Harper i Black Keys.

Tots dos. Spotify i els nous formats digitals fan que la música estigui sempre disponible. Però res no és comparable al vinil. La relació que tens amb un elapé, el ritual d'obrir la carpeta, deixar caure l'agulla amb cura sobre el disc i respirar profundament abans que soni la primera nota, això no té preu.

És massa d'hora per dir-ho, però m'imagino que el Regne Unit sobreviurà prou bé després d'un període d'ajustament. No ha estat l'èxode d'immigrants que es va predir. Jo sóc un geordie [natiu del nord-est d'Anglaterra] i sempre ho seré, també després del Brexit.

La humanitat ha passat per molts períodes foscos i se n'ha sortit. Em preocupa l'aigua, com vaig dir a 'Til Your River Runs Dry. L'aigua és la sang de la vida del planeta. Els últims anys, la situació ha estat alarmant, amb inundacions i sequeres. Tinc grans esperances per a la humanitat, però ha d'assumir el repte de l'escalfament global.

Estic molt content amb el meu grup i estem gravant tots els concerts i assajos, per tornar a l'estudi després de la gira. He estat treballant en un nou llibre de memòries. I no tinc plans per fer una pel·lícula, però si un bon director em fa una proposta, la consideraré. Respecte a les vacances, tindré una mica de temps en aquesta gira per visitar l'Estat espanyol, l'Estat francès i Grècia.

Constantment. No li passa a tothom? Crec que quan vaig gravar Don't Let Me Be Misunderstood (‘No deixis que em malinterpretin'), Nina Simone va interpretar malament les meves intencions. Quan ens vam trobar, vaig pensar que em donaria una coça al cul. Després, ens vam fer amics i, finalment, va entendre que vaig fer la seva cançó amb el màxim de respecte i reverència per ella.