Anna Casassas
Traductora
“Hi ha massa gent que escriu, i també es publica massa”
“Més que fidel, provo de ser lleial amb l'autor”
“No escriuré res, perquè no tinc res
a dir”
És una de les traductores més prestigioses del país, i també de les més humils i discretes. Quan a final de juliol es va anunciar en una roda de premsa que havia guanyat el Premi Trajectòria que es lliura en La Setmana del Llibre en Català, es va incomodar pels aplaudiments dels assistents. Anna Casassas té un llarg recorregut en el món de la traducció i ha passat al català autors com Victor Hugo, Marcel Proust, Italo Calvino i, actuals, Claudio Magris i Alessandro Baricco, per citar-ne alguns. Ha rebut també el premi Mots Passants de la Universitat Autònoma de Barcelona el 2009, per El manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki, i el 2010 el Premi Vidal Alcover de l'Ajuntament de Tarragona, pel projecte de traducció de La cena de le ceneri, de Giordano Bruno.
Com reps el Premi Trajectòria?
Amb sorpresa i agraïment perquè sempre fa il·lusió que et reconeguin la feina que has fet, però sobretot m'ho prenc com a membre del col·lectiu de traductors. En aquest sentit, la lluita que hem fet per ser visibles sembla que dóna resultats.
Com ha evolucionat la feina del traductor?
Abans tenies la sensació que no eres ningú; feies el llibre a casa i, un cop lliurat, el teu nom no sortia enlloc, ni els lectors s'hi fixaven. A vegades venia l'autor a qui havies traduït i l'editorial ni t'avisava, i tu havies estat mesos treballant la seva obra. Era frustrant. En canvi ara, la majoria t'avisen quan vénen els autors, hi pots parlar, participes en les presentacions... ha millorat molt en aquest aspecte.
I ara apareixen els noms dels traductors a les portades dels llibres.
Abans només ho feia Quaderns Crema i quan ho demanaves a altres editorials gairebé feia vergonya. I en canvi, de mica en mica, cada vegada és més habitual. Potser no ho fa la majoria, però es va imposant i els lectors s'hi fixen més.
El reconeixement va lligat amb una situació econòmica més bona per al traductor?
Com a autònoms, sempre patim una situació precària, mai saps si tindràs feina, i si estàs malalt, t'has d'aguantar i treballar igualment perquè si no no cobraràs. Tenim una situació precària com tots els autònoms. Gràcies a Déu els encàrrecs van venint d'esquerra i de dreta, i vas tirant endavant.
Ara s'ha de traduir més ràpidament per assumir els llançaments internacionals?
La meva experiència és que sempre hi ha hagut casos d'urgència i et demanen fer les traduccions per ara, sobretot quan els castellans tenen el títol contractat abans i els catalans s'hi han d'adaptar. En canvi, et trobes casos que et donen un marge d'un any. El resultat, però, es nota. Per molt que facis la traducció de pressa i intentis repassar-la perquè et surti bé, no és el mateix. L'ideal seria poder fer la traducció, repassar-la, i un cop donada per bona deixar-la en un calaix, i tres mesos després, amb el cap fresc, tornar-la a llegir... però això passa poques vegades!
I les traduccions a quatre mans, que sovint es fan per anar més ràpid?
Això ho veig com un crim, horrorós, no sé ni com s'atreveixen a demanar-ho.
No t'has vinculat mai amb una sola editorial, com tries els títols?
Només m'he trobat una vegada, fa molts anys, amb un editor que em va demanar que no treballés per cap altra editorial, i em va garantir que em donarien feina. Vaig pensar que era millor no fer-li cas perquè, si és un editor contractat, el dia que no treballa a la casa, qui em garanteix la feina? Per tant, vaig agafant els encàrrecs que em fan perquè si et negues a treballar per a una editorial potser després mai més et donen feina, per això dic que sí a tothom.
No rebutges mai cap encàrrec?
Només quan no tinc temps de complir-lo. Només he rebutjat dos llibres perquè no m'agradaven i hi havia prou confiança amb l'editor per dir-li: “això no t'ho puc fer perquè m'hi sento molt incòmoda, amb aquest text”.
Has proposat traduccions, també?
Sí, és el millor, quan un llibre t'agrada, hi creus i aconsegueixes que algú l'accepti fa il·lusió. Per exemple, Apunts inútils, de Virgilio Giotti, que va publicar Edicions Cal·lígraf, un autor que ni els italians coneixen i em feia molta il·lusió traduir-lo. És el teu projecte! Al principi era més difícil, no només perquè era menys coneguda i les editorials et feien menys confiança sinó també perquè el sistema era més rígid. Ara, en haver-hi editorials petites, hi estan més obertes i últimament n'he pogut proposar uns quants més.
Les teves llengües de traducció són l'italià, i francès al català; quines són les teves afinitats literàries?
Marchello Fois, Franco Vegliani, que he proposat jo, i d'encàrrecs, Claudio Magris, de qui he traduït diversos llibres, o també Ànima, de Wajdi Mouawad, que l'Aniol, de Periscopi, va tenir la gran pensada de demanar-m'ho.
És més fàcil traduir autors vius?
Depèn. Si són morts, com que no els pots dir res, doncs tradueixes i ja està. Alhora, si són Balzac o Victor Hugo, la seva obra és prou forta. Quan són vius, depèn del que sents. De vegades llegint l'obra he pensat: “Potser és millor que no parlem perquè no sé si ens entendrem.” Al principi em feien poc cas com a traductora, i no gosava parlar amb els autors, fins que vaig fer el primer Magris. Ell escriu directament als traductors donant-los indicacions. En aquell moment, em vaig adonar que hi ha autors conscients de la importància del traductor i els tenen en compte. Així que, si hi ha una mínima ocasió de fer-ho, ho intento perquè penso que forma part de la lluita per la visibilitat del traductor. Fer-te visible vol dir que així et tindrà en compte de cara a les agències de traducció, que quan vingui voldrà veure't... és una cadena. Tot i així, hi ha algun autor molt sol·licitat que no disposa de temps i es fa el que es pot.
Algun autor que se t'hagi resistit?
Giordano Bruno. Va ser molt difícil perquè està escrit en un italià del 1500 i és un text complicat. Com que no podia parlar amb ell, l'únic consol que tenia era anar a parlar amb l'estàtua que hi ha d'ell a Roma, on aleshores estava fent una estada a la Casa dels Traductors. Li explicava el que em passava i l'interrogava, i almenys em desfogava.
Molta intuïció, doncs?
Sí, i a més passa una cosa: quan preguntes als italians et diuen, “sí, això vol dir tal cosa”, i després preguntes a uns altres i et diuen “això vol dir allò altre”, una cosa del tot diferent, no saps què fer!
Com trobes l'equilibri entre ser fidel a un autor i que la traducció sigui llegidora en la llengua de recepció?
No m'agrada parlar de fidelitat, sinó de lleialtat. De vegades escric una frase que m'agrada molt i després penso, “això no li hauria agradat a l'autor”. Vol dir això, i jo li estic posant més bé. Doncs no. Jo he de ser lleial al que a mi em sembla que l'autor vol transmetre. Ara, que l'obra resultant és diferent: per força. Intento acostar-me al màxim al que em sembla que aquella persona hauria escrit en català.
El català és una llengua que, respecte al francès, per exemple, ha tingut una evolució més pobra. Hi estàs d'acord?.
No. Els francesos estan limitats! Les traduccions franceses estan molt limitades per com és el francès literari i com ha de ser un llibre en francès i, per tant, eren molt menys lleials als originals, perquè sempre integraven els llibres a la seva tradició francesa. Totes les traduccions tenien un to molt semblant. En això estan millorant, i els últims anys les traduccions tenen molta més personalitat i s'alliberen de la cotilla del francès literari. En canvi el català sí que ha tingut una història difícil, però ningú ens impedeix inventar i innovar.
Però després els correctors s'encarreguen d'encotillar-ho tot dins la normativa?
Aleshores discuteixes i ja està. Però les limitacions normatives no hi són per limitar el que faràs, sinó perquè hi creïs, allà a dins. Per això intento ser al màxim normativa i moure'm dins del permès, i aquí hi tens moltes possibilitats, fer paraules derivades segons els regles del català... tens molt per moure't. Sobretot, quan l'original està fent tota una experimentació i jo també he de buscar la manera de fer el mateix trencament. Després hi ha editorials molt grans i no es poden consensuar gaire amb l'editor les decisions i et tires sol a la piscina, però amb les mitjanes o petites és més fàcil pactar-hi.
Com treballes?
Em faig llistes i llistes de paraules en llibretes, després intento llegir i rellegir clàssics per trobar solucions que s'han perdut i eren boníssimes amb expressions i paraules lèxiques maquíssimes, i que intento recuperar.
On està l'equilibri entre usar un català arcaic i un de modern?
L'equilibri el marca l'original. Per exemple Fiston Mwanza, de qui vaig traduir fa poc Tram 83, és un noi jove que escriu una obra basada en el jazz, i no pots posar-li paraules que has tret del Ruyra. En canvi, t'inventes paraules com ell amb un to absolutament modern. Però si tradueixo un llibre del Giovanni Verga del segle XIX, doncs aquest home escriu amb un vocabulari del segle XIX. No escriuré un català antiquat, perquè estic escrivint en un català d'avui dia, però sí que hi posaré algun lèxic corresponent a l'època.
Molta gent veu la traducció com una escola d'escriptura. Has pensat mai escriure res?
No, mai. Se n'aprèn moltíssim, és cert, perquè escrius amb molts estils diferents, però jo no m'he plantejat escriure res perquè simplement no tinc res a dir. A més, hi ha massa gent que escriu i es publica massa. Hi ha més gent que escriu que gent que llegeix, vaig llegir fa poc. Llegeixo originals per fer informes i la majoria de casos són llibres prescindibles. M'agrada escriure, però em posaré a la llista dels prescindibles!