Ciència artística o art científic?

La pregunta de si en l'obra de Pep Vidal és primer la ciència o l'art és absolutament inútil. Aquest jove doctor en ciències físiques i llicenciat en matemàtiques no distingeix la ciència de l'art. De fet, està convençut que el mètode científic és pràcticament igual que el procés artístic. “El mètode científic té un component creatiu molt important –explica Vidal–. Quan investigues has de ser versàtil, hi ha moments de pujada i de baixada, d'encerts i d'errors. Abans, tant els científics com els artistes solien treballar en solitari però avui en dia, tant en uns com els altres, el treball en equip és fonamental. No veig cap diferència entre aquest taller i un laboratori de la meva Universitat. La visibilització dels resultats sembla diferent però tampoc ho és tant: els artistes fan exposicions i escriuen textos i els científics fan presentacions en congressos i escriuen articles”. Per tant, Pep Vidal és un científic que fa d'artista o un artista científic? Tant se val. Que la ciència interessi un artista contemporani no és estrany, però que un científic hagi decidit dedicar-se a l'art és, potser, el que fa la diferència.

És una diferència, començant per la mateixa tesi doctoral de Pep Vidal –sobre el desenvolupament d'algorismes numèrics per al càlcul de la topografia dels miralls per a un sincrotró–, que en un acte extremadament conceptual va esdevenir un llibre d'artista, que va obtenir el premi Miquel Casablancas d'arts visuals 2014, en la modalitat de publicacions i va ser adquirit ni més menys que pel Macba, el Reina Sofia i el Moma de Nova York. “Avui en dia les característiques que poden tenir els llibres d'artista són molt variables. S'ha trencat amb la típica narrativa que solien tenir. Sovint són llibres que no s'entenen, de la mateixa manera que hi ha pel·lícules o poemes que no entenem. Hi ha moltes coses que m'enriqueixen culturalment i, en canvi, no entenc. Així que, per què no la meva tesi, que no pot entendre la majoria de gent, no pot ser un llibre d'artista?” Vidal també va convertir en una acció artística la mateixa redacció de la tesi ja que es va tancar mig any en una petita cabana de fusta en un descampat de Barcelona per acabar-la. Després, va fer un pas més enllà. Amb motiu de l'exposició col·lectiva Parlo, sabent que no es tracta d'això, que va tenir lloc a CaixaForum fa uns mesos, Vidal va “rellegir” i “intervenir” la tesi amb anotacions al marge, tancat a l'Espai de dolor, de Joseph Beuys, instal·lat al mateix centre cultural: “Primer notava que l'espai m'absorbia molta energia, però després m'hi vaig acostumar.”

En tota l'obra de Vidal, sigui performativa o objectual, ciència i art s'integren. Si no, com es pot empetitir el mitjó de Tàpies fins a 20 micres a l'obra Un humil mitjó? O com es pot crear gairebé el buit absolut en un 99,9999999% en una càpsula dins d'un cub, que s'exposa al sincrotró Alba, on va ser concebuda l'obra? De fet, el tema recurrent en l'obra de Pep Vidal, que aquests dies és a Zagreb per a una residència artística, és la interacció que es produeix en els elements que conformen un sistema.

Un dels seus projectes imminents consisteix a mesurar amb tota la precisió possible els canvis en totes les flors i plantes d'una floristeria barcelonina, que haurà comprat el 13 de setembre. Durant un any les flors seran al seu taller per a mesurar-les i els resultats formaran part d'una mostra a la galeria ADN el 2017, però abans es presentarà el projecte dins la pròxima fira Swab, en una mostra comissariada per Frederic Montornés i Imma Prieto.