Bach com a arquitecte

Johann Sebastian Bach va ser un dels grans arquitectes de la música barroca. Racional, metòdic, precís i, sobretot, constant són alguns dels adjectius que poden descriure el geni alemany i les seves composicions. Tot això es va poder comprovar dissabte a la nit en el marc de la 18a edició del Festival de Música Clàssica de Santa Florentina, enguany celebrat als jardins del Castell Jalpí d'Arenys de Munt.

L'actuació no era un repte fàcil, ja que l'organització va tornar a posar el llistó alt programant la integral dels sis Concerts de Brandenburg dividits en dos concerts, la segona part dels quals tindrà lloc dimecres. La temperatura al castell era agradable, fins i tot hi feia una mica de fred, i l'entorn era immillorable perquè els 350 assistents disfrutessin d'una vetllada amb el segell del compositor nascut a Eisenach, Alemanya.

Va ser un concert que va anar clarament de menys a més, ja que la fresqueta va evidenciar algun problema d'afinació d'alguns instruments en els primers compassos del recital, que es van solucionar ràpidament entre els diferents moviments del Concert de Brandenburg número 1, la primera peça de la nit. Aquesta partitura té la particularitat que s'escapa de la fórmula simfònica barroca del concerto grosso, ja que en lloc de tenir els tres moviments tradicionals n'hi incorpora un quart en forma de minuet, i és l'avantsala del posterior classicisme musical, que és quan s'incorporen els quatre moviments a les peces simfòniques de manera més o menys habitual. Abans de la mitja part, interpretació solvent i sòbria del Concert en re menor, recuperant el format tradicional de conerto grosso amb tres moviments, i marcant els cànons propis del barroc i de Bach. Tècnica, mecànica i precisió en estat pur per fer una pausa i reprendre l'actuació amb el flautista Claudi Arimany. El músic, un habitual al festival, és un valor segur, i dissabte ho va tornar a demostrar juntament amb la seva inseparable flauta daurada. Amb ell a l'escenari, la Bach Chamber Orchestra va arrencar el primer moviment del Concert de Brandenburg número 5. Uns compassos mítics que no deixen de recordar les aigües d'un riu que, mentre baixen cap al mar, van recollint les aportacions dels diferents instruments per acabar formant part d'un tot. És en aquest moviment que el clavicèmbal deixa per una estona la seva missió de baix continu –també pròpia del barroc– i esdevé un instrument solista amb escales vertiginoses ascendents i descendents, a més dels trinats marca de la casa de l'època. El programa es va acabar amb el Concert de Brandenburg número 2, en què la inclusió de la trompeta donava uns aires de cacera al més pur estil britànic.

D'entre els bisos, en va sobresortir un per partida doble: la pista central de la banda sonora de la pel·lícula La missió, obra d'Ennio Morricone. Primer perquè va trencar la tònica musical barroca de la nit, i després perquè la seva magnífica interpretació va fer posar els pèls de punta a més d'un espectador. A més d'altres peces del mateix Bach, un clàssic d'abast mundial de l'època com el Canon de Johann Pachelbel va servir per posar el colofó final a la vetllada, que va tenir l'arquitectura del músic alemany com a protagonista absoluta.