“Ens fa por i respecte saber què ens fa feliços”

a Segura no tenia clar el seu futur com a actriu quan va començar, fa més de vint anys. Aquest any ha rebut el Premi Nacional de Cultura en reconeixement a la seva trajectòria: “És un orgull que el teu país premiï la cultura i valori la teva feina”, comenta.

De petita obligava el meu germà i el meu cosí a disfressar-se i a fer espectacles a casa, i cantava molt amb les meves àvies. Abans d'anar a la universitat, ja pensava a ser actriu, però em feia respecte. Ens fa por saber què ens fa feliços. Quan ens fem grans, no ens permetem preguntar-nos: “Si et deixessin triar, quin camí escolliries?” Hauríem de recordar allò que volíem ser de petits, aprendríem més coses de la nostra identitat.

Sí, però dubtava i em vaig matricular a història de l'art. Al mateix temps, vaig fer les proves de l'institut i, per sort, em van agafar. Era bona estudiant i l'art m'interessava i sovint penso que, si no m'haguessin agafat, potser encara estaria posada en el món de l'art. Els primers anys de l'institut, tampoc veia clar el meu futur: tenia sentiments contradictoris de desig i por a la vegada.

Després de llicenciar-me en art dramàtic, em van sortir feines com a professora de teatre i amb uns amics vam formar la companyia Parracs. També vaig picar portes i hi havia qui no et tractava gaire bé. Sempre recordo qui va ser amable, i penso que, quan sigui gran i em vingui algú que comenci, el tractaré bé. Cal no oblidar els orígens. A uns ulls amb molta experiència, cansats de mirar sempre el mateix paisatge, també els pot captivar una mirada nova. Amb l'experiència de ser mare, crec que hem d'aprendre a mirar amb els ulls d'un nen.

És difícil la conciliació laboral i ara sóc més selectiva i descarto les feines que no em compensen. Les dones ens hem de plantejar diferent les nostres inquietuds i reptes professionals i hem de triar. I ho vivim amb culpa. Si no ho visquéssim d'aquesta manera, potser seríem una mica més felices.

Tinc molta sort i m'arriben moltes propostes. I a vegades em saturo perquè no ho puc fer tot. He d'aprendre a dir que no. Tinc la impressió, però, que sempre he fet el que he volgut. No ens hem de martiritzar pensant en allò que no hem fet. Hi ha moltes coses al món i hem d'aprendre a estar aquí i ara.

Abans de la sèrie Nit i dia hauria dit, indubtablement, el teatre. Nit i dia tenia una bona trama i el meu personatge era potent. Però normalment no hi ha sèries ni pel·lícules qualitativament tan bones com els textos que toco al teatre: tinc la sort de representar personatges com Antígona o obres que s'han escrit fa 2.500 anys. A Catalunya falta fer una gran inversió i creure en la nostra indústria audiovisual.

Ni una cosa ni l'altra, prefereixo un personatge híbrid. Tal com ens passa a la vida real: estem enterrant algú que estimem i tenim un atac de riure. Plorar i riure no està renyit. I això és sa i ho hauríem de fer més. No riem ni plorem sols pel carrer, ens fa vergonya mostrar debilitats o fer el ridícul. Als catalans ens falta la rauxa i ens sobra tant de seny...

Poques persones podem viure del teatre. Moltes sales petites no cobreixen les despeses. S'haurien de donar més subvencions a les sales i als projectes, perquè els que treballen tinguin un sou digne i perquè l'espectador pugui gaudir de la cultura, sense que li suposi un daltabaix anar al teatre un o dos cops al mes.

I no tothom ho pot fer.

M'agradaria veure cares diferents, però no en veig. La majoria de gent que va al teatre és de classe mitjana alta. I em sap greu, perquè el teatre és un bon lloc de trobada per entendre que les persones som més iguals del que pensem.