La recerca de l'heroi

Què s'havia d'imaginar Domingo Neuenschwander de Clarós (Ginebra, 1956) quan jugava de petit amb l'espasa d'un avantpassat seu a qui a casa anomenaven “l'heroi” que aquella figura aleshores imaginària mouria bona part de la seva vida actual. A punt de complir els 60 anys –el 19 de setembre, coincidint amb la celebració del Gran Dia de Girona–, el que va començar amb la mort del seu pare com una curiositat –voler saber més sobre aquell personatge anomenat Joan Clarós i Preses (1749-1827)–, actualment és una obsessió, tal com ell mateix reconeix, a la qual dedica diàriament una mitjana de tres hores d'estudi. I no només això, sinó també a recórrer llocs, en bona part de les comarques gironines, que va trepitjar el seu avantpassat.

I no és per a menys, el llegat familiar heretat d'aquest il·lustre personatge arriba a pesar un centenar de quilos de pes, només pel que fa la documentació en paper. Un verdader trencaclosques que, sumat a tot allò que troba en arxius de França i l'Estat (sobretot a l'arxiu militar de Segòvia), li va permetent desgranar cada dia més coses sobre aquell advocat figuerenc convertit per les circumstàncies en un reputat i condecorat militar. Fins ara, li ha correspost amb el monogràfic publicat el 2015 per Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres i el documental històric, dirigit per Jaume Simon, Clarós, una pedra a la sabata de Napoleó, títol que recull una descripció d'un militar francès de l'època i que resumeix clarament la transcendència del personatge.

I aleshores, la pregunta que es fa tothom, sobretot aquells qui no coneixien la figura d'aquest heroi anònim a qui la història fins ara no li ha estat prou agraïda: per què no ha transcendit? O per què ni tan sols hi ha cap placa, carrer ni monument dedicat, a banda d'un rètol en un camí als afores de la seva Figueres natal que indica les Hortes de mas Clarós on se situa una de les seves antigues finques? Domingo Neuenschwander té la resposta:“perquè no va morir gloriosament en cap guerra” i ho remata “perquè si no mors en combat no et mitifiquen”. Així de clar, i català.

Joan Clarós és un verdader personatge de pel·lícula. Ple d'interrogants, el mateix historiador explica que no s'ha localitzat la partida de naixement, ni la de defunció. Tanmateix, tal com apunta, hi ha la teoria que per constància documental podria haver mort a Figueres i, és més, podria estar enterrat sota la cúpula del Teatre Museu Dalí, on se sap que en aquella època hi havia un antic cementiri adjacent a l'església de Sant Pere. En canvi sí que es té constància que Joan Clarós va participar en la Guerra Gran (1793-1795) i la guerra del Francès (1808-1814) i que, entre altres fites, “va ser l'únic militar que va matar dos generals francesos durant el setge del 1809”. Reconegut estrateg, les gestes militars d'aquest figuerenc que “tant va fer la punyeta a l'exèrcit francès” el van fer ascendir primer de tinent coronel a coronel, per acabar amb el grau de brigadier (l'equivalent a un general de brigada). També va ser condecorat amb les medalles d'or de la Immortal Girona i de Sant Ferran, coneguda popularment com la Llorejada, la màxima condecoració militar espanyola al valor. I, entre altres títols, un de peculiar: el de governador de les illes Medes.

Recullen les cròniques de l'època que Clarós va comandar unes dues-centes accions contra l'invasor durant cinc anys dels setges. Gran coneixedor del terreny, practicava la guerra de guerrilles “defensant des de l'exterior”, una tàctica militar que va fructificar amb episodis victoriosos com els atacs que va fer a Taialà, Sant Gregori, el Puig d'en Roca o Palau, comandant el segon terç de miquelets de Girona. O encara de més sonades, com quan va capturar el 14 de juliol de 1808 l'ajudant del mariscal Berthier a Capmany –captada en gravats i pintures– i el que va ser més important, va impedir que uns despatxos sumament importants arribessin al seu objectiu. Innombrables accions documentades que podrien omplir un llibre sencer. Precisament, la tasca en la qual està ara embrancat aquest descendent d'un d'aquells
líders heroics de fa dos segles. Un volum d'història que ha de contribuir que Joan Clarós deixi de ser l'heroi anònim i oblidat que encara és per a molts.