De ‘gewesen' a ‘genesen'

De gewesen a genesen resumeix el contingut del concert d'ahir, en paraules del poeta Detlev von Lilienkron (1844-1809) que Brahms va musicar a finals del XIX. En el poema Auf dem Kirchofe (En el cementiri) –probablement referit als petits cementiris al voltant de les esglésies de tantes localitats d'Alemanya–, en què explica que si la làpida parla de mort, de passat, gewesen, la rosada amb la seva capa de gel transforma la w en n, genesen, que indica restabliment i, en sentit literari, resurrecció. Així doncs, set de les cançons de Brahms i Schubert amb la mort com a tema de fons i tres de Schubert amb l'aposta decidida al més enllà, finalitzant, com ho va fer Measha Brueggergosmann l'any passat, amb Die Allmacht (L'omnipotència).

La soprano Juliane Banse va sortir vestida de núvia, sense vel, potser per remarcar el seu idil·li amb el festival de Vilabertran, ja que dur-la va ser el detonant per acabar de donar forma a una incipient Schubertíada. Tenia vint anys quan la vam sentir per primera vegada i ella i el festival han crescut en paral·lel. Més de la meitat de les seves edicions han comptat amb la seva actuació. Recordo la veu fresca i encisadora del principi, que ho presumia tot, i la seva presència entre innocent i seductora. Amb els anys la serenitat elegant ha deixat empremta i la veu ha denotat el seu pas per l'òpera, amb més volum, més caràcter dramàtic i més capacitat per expressar-se quan s'identifica amb un personatge, com va passar ahir amb Atys i Memnon, dos dels cinc poemes de Johann Baptist Mayrhofer (1787-1836) musicats pel seu amic Franz Schubert. Les delícies foren les cançons íntimes amb poc esclat, com el Feildsamkeit (Solitud al camp), de Brahms, o l'An den Mond, un dels tres Schubert oferts de propina que comptà amb la sorpresa, ja que no l'havíem sentit mai cantat per una soprano però sí per barítons o mezzosopranos, d'acabar amb un Der Musensohn que ens va deixar l'esperit cavalcant...

Cal remarcar que la Banse es va sumar, sempre amb la curosa col·laboració del pianista Wolfgang Rieder, a l'elet de grans cantants–la Norman, la Crespin, la Te Kanawa, la Fleming, la Gens– captivades per la música de Henri Duparc (1848-1933), de llarga vida però de limitat període compositiu, ja que només va deixar escrites quaranta cançons.