La vida del fotògraf Fontserè

Carles Fontserè va morir just quan començava a escriure el capítol de les seves memòries dedicat a la seva aventura fotogràfica. La pàgina que s'havia d'endinsar en els secrets d'un any 1958 tan lluminós en aquest despertar creatiu va romandre per sempre més en blanc. Paradoxes del destí, la seva redacció va quedar en un projecte pendent, com de fet també hi havia quedat en part la seva carrera fotogràfica, incompleta perquè mai va poder culminar el seu desig: publicar una col·lecció de fotollibres dedicats a ciutats americanes i europees.

Efectivament, Fontserè (Barcelona, 1916 - Girona, 2007) també va ser fotògraf. El gran cartellista republicà es va reinventar a l'exili i va produir una quantitat tan immensa d'imatges (més de 40.000!) que costa de creure que aquesta dimensió del seu treball encara no sigui gaire coneguda. L'Any Fontserè, impulsat per la Generalitat, ha posat ara un potent focus sobre aquesta faceta. L'exposició Carles Fontserè, photocitizen. Els projectes pendents és una de les principals aportacions del programa commemoratiu del centenari. S'ha gestat sota la perspicaç i pacient investigació que ha dut a terme Núria F. Rius des de la Universitat Pompeu Fabra. Ella i Ricard Planas són els comissaris de la mostra, oberta fins al 17 de setembre al Centre Cultural de Terrassa.

Fontserè és un personatge tan “complet i complex” que no es pot abordar precipitadament, avisa Rius. La mostra reivindica el seu talent com a fotògraf tot examinant detingudament quin va ser el seu procés de treball, de manera que en parets i vitrines conviuen des dels fulls de contacte, passant per les còpies dolentes fins als positivats definitius, tot un fons que es conserva a l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany.

En l'etapa fotogràfica de Fontserè, les llums van conviure amb les ombres. Llums intenses com la de Brassaï, monstre sagrat de la fotografia parisenca, que el va introduir en aquest nou món a finals dels anys quaranta. Fontserè no li va treure els ulls de sobre quan el va acompanyar de nit a fer retrats que servirien per al projecte teatral Bonjour México, del qual el català va tenir cura de l'escenografia i inclús se les va enginyar perquè el còmic Mario Moreno, Cantinflas invertís en el projecte. “Fontserè veu com treballa Brassaï i comença a assimilar conceptes”, explica Rius. Ell mateix dirà després que d'aquest mestre en va aprendre “una lliçó sobre com interpretar fotogràficament diversos indrets d'una ciutat”.

A l'altura dels grans

Lliçó que aplicarà a partir del 1958 a Nova York, on residirà 23 anys, quan és nomenat director artístic de la revista Temas i signa reportatges fotogràfics de la comunitat hispanoamericana. “Fontserè es troba a la capital mundial de la fotografia en un moment en què el gènere documental viu en estat de gràcia, obstinat a oferir una visió renovada sobre la realitat socioeconòmica i política, llavors en plena transformació, i a apostar per un món més humanitzat i cosmopolita. Ell absorbeix i incorpora ràpidament aquells nous codis socials i estètics i es posa a l'altura del que estan fent les icones de l'escola novaiorquesa sota la influència del precursor Lewis W. Hines”, indica la comissària.

Fontserè es mou còmodament en aquella avantguarda fotogràfica i forja un projecte creatiu que, a més de Nova York, el durà a Mèxic, Roma, París i Londres, sempre amb una mirada atenta i còmplice amb les persones que vol retratar. I, això sí, sempre amb l'esperança de poder difondre la seva obra en una sèrie de publicacions. Si les coses haguessin anat com ell es pensava, en tenia pensades més per a San Francisco, Nova Delhi i Tòquio.

L'exposició de Terrassa traça aquest periple sense defugir les ombres, que hi són, en aquesta història. Ombres en forma de frustracions. El 1966, Fontserè va conèixer l'escriptor Camilo José Cela i junts van esbossar la col·lecció de fotollibres amb la literatura de Rafael Alberti, Octavio Paz i del mateix Cela. Però els anys van anar passant i a Fontserè cada cop li van pesar més les allargues que li donava l'escriptor: “Va lluitar molt, però va arribar el moment que, fart d'esperar, va optar per distribuir el material fotogràfic en canals periodístics i en exposicions.”

Un material riquíssim al qual li va faltar un bon padrí per tenir més visibilitat. “Fontserè no deixava de ser un autor perifèric, aquí i allà. A Nova York, tot i que la seva companya, Terry Broch, el va ajudar moltíssim a entrar en el mapa cultural, es trobava fora dels grups i dels espais dominants. A més, la seva obra no oferia prou elements innovadors que sobresortissin en aquella escena tan potent”. ¿I a Barcelona, on el seu projecte sí que feia olor de novetat, per què no se'l va considerar com un Oriol Maspons, un Xavier Miserachs o un Joan Colom? “Pel mateix, perquè tampoc pertanyia al nucli en què es teixien les relacions entre fotògrafs, escriptors i editors.”

Per estrany que pugui semblar, el seu gran valedor, sobretot als inicis, va ser Ramon Batlles, el cèlebre retratista de la jet-set franquista, que el va promocionar tant com va poder a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i a la seva pròpia galeria del passeig de Gràcia.