Emocions tràgicament compartides

L’adaptació de Les tres germanes per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique té una pulsió constant, una sensació de drama que abocarà al destí tràgic. Ho fa amb una banda sensible que pot recordar aquella mirada hipnòtica i punyent de L’ànec salvatge. I atrevint-se a fer-ne un pròleg i un epíleg (que potser és el menys ben resolt de la trama). L’adaptació, per cert, obvia tant com pot el món dels oficials de carrera militar i els transforma en científics, mestres i constructors d’una aplicació de realitat virtual. Si fóssim un país normal, es mereixeria una enorme gira per Catalunya, i més enllà.

L’ara, aquí i per a nosaltres, que reclama Manrique per atrapar l’espectador, permet de reforçar el discurs sobre el futur de la humanitat. Un discurs que enfoca el geòleg Ivan i que remet al mapa del metge de l’Oncle Vània. Però, al costat de la seves ganes de filosofar, troba altres arguments que el qüestionen. O el matisen. Com el que viure ja és un gaudi suficient, que diu Víctor; o el que sempre pensa que cada generació haurà de lluitar per continuar reequilibrant el seu domini sobre la natura, com apunta el baró. Cert, totes són opinions masculines. Les dones de l’escena potser no opinen obertament, però actuen en conseqüència.

L’espai escènic és molt arriscat. Perquè decideix introduir els personatges en una mena de peixera gegant, on la tensió va creixent, les esperances de les germanes es van ofegant, tot i els moments de lluita, de voluntat de transcendir, d’instants de gaudi. El risc de la peixera és que tot l’espai sonor microfonat (sovint amb un insistent fil musical) que pot dificultar qui diu què en cada moment. El caos màxim es produeix en l’escena de l’aniversari d’Irina dels 18 anys. L’aparició del samobar (un clàssic icònic, sovint, per condemnar la producció) és genial, així com l’aparell va quedant arraconat, en aquest menjador ampli de mobles estilitzats i gust pels espais buits i els finestrals amplis.

La caracterització dels personatges deixa molt clara quina és la seva actitud. No hi ha excessiva evolució dels personatges. L’aparició d’Ivan (Ivan Benet) a la festa, l’amiga d’Olga (Cristina Genebat) però que s’enamorarà de Maixa (Maria Rodríguez), és el que permet de veure una cara menys cínica de la segona germana. Possiblement, l’adaptació ha procurat donar més rellevància al germà Andrei (Marc Rius), frustrat i cornut, casat amb una dona vulgar que potser se l’ha caricaturitzat com un personatge massa choni, que no té plecs perquè Mireia Aixalà el pugui defensar, d’un egoisme tòxic. L’arc de personatge d’Irina (Elena Tarrats) passa de l’entusiasme revolucionari a un cert conformisme, per poder sortir de la gàbia. Olga és una dona ferma des de l’enterrament del pare fins a comprovar com Maixa haurà de deixar escapar el seu Ivan. I convivint amb Víctor (Jordi Rico), un professor voluntariós, que se sap desorientat quan sent el menyspreu de Maixa. Les sentències més paròdiques són per al metge (Lluís Soler) i les d’una quotidianitat més rellevant per a la mestressa (Carme Junyent). Completa el quadre el jove baró (Joan Amargós), pel qual aquesta adaptació ha previst un final diferent (en comptes de la digna mort en duel). El seu amor per a Irina és ingènuament incorruptible. Fins a abandonar la seva estirp.

La posada en escena, per moments cinematogràfica, és trepidant. Les més de dues hores passen d’una volada. Amb canvis d’escena amb els tècnics a vista. I intercalant-se amb els personatges que també hi col·laboren, o hi conviuen. La imatge panoràmica (que pot recordar al format de L’habitació del costat) evita les escenes amb dos personatges sols a escena. El pes social és constant en aquesta família de tres germanes i un germà que s’han trobat ensorrats en un poble de províncies i que tenen un grup reduït d’amics per compartir les seves inquietuds i coneixements. El desenllaç final de Txèkhov és catàrtic.

L’adaptació vol completar-se amb un epíleg que trenca l’harmonia. Com Brian Friel a Afterplay, fan un flashforward, un què-podria-passar. Probablement, l’aposta és per donar una sortida airosa a les germanes. Però trencar la metàfora (Moscou és el desig per arribar a un paradís) queda estrany en una peça tan ben afinada. Ara, corprèn el viatge de les raons i les emocions, que ressonen com si fos un dinar de Nadal d’avui.