«El meu problema, durant tota la vida, ha estat el temps i per això he gaudit»

– «Si anem anys enrere, crec que una de les primeres activitats de Centelles a què em vaig vincular va ser l'agrupació sardanista. Llavors no hi havia ningú que la volgués presidir i em van enredar perquè agafés el càrrec. Vam activar les sardanes, vam aconseguir socis i vam ensenyar-les a ballar, tot fins que em vaig llegir els estatuts i en veure que no deia el temps que t'hi havies d'estar vaig aconseguir que s'aprovés un apartat perquè després de quatre anys canviessin els càrrecs de la junta.»

– «Vaig col·laborar en coses de l'Ajuntament, com ara festes i conferències. No les organitzava, només feia córrer la veu pel poble perquè la gent hi anés i després jo hi participava donant l'opinió i ajudant. També vaig fer la portada del programa de la festa major durant molts anys, sempre desinteressadament. Vaig formar part del patronat a la millora urbanística del poble, on opinàvem amb molta il·lusió però mai va servir per res, i he col·laborat en l'activitat pessebrista, una cosa que ja havia començat a fer el meu pare.»

– «Sí, sempre, per descomptat. Mai hauria estat president de l'equip de futbol o organitzador de rutes en bicicleta. Vaig estar a l'escola de dibuix del poble durant 35 anys i això és el que em va portar a dedicar-me sempre a aquest tipus d'activitats.»

– «El primer! I vaig ser el fundador d'Els Amics de Centelles i membre de l'associació de pares i mares del Col·legi Lliure Adoptat, amb els quals vam treballar molt per aconseguir que després hi hagués l'actual IES Pere Barnils.»

– «Exacte. Després d'això el director, el senyor Mas, em va venir a buscar perquè necessitaven algú que donés classes de dibuix tècnic i artístic al batxillerat nocturn. Jo ho volia fer però no tenia cap titulació, malgrat tot, però, ens van donar permís i hi vaig començar a treballar.»

– «Durant els primers temps de l'escola, aquesta va pertànyer al Frente de Juventudes fins que va passar a formar part de l'Ajuntament. Vaig ser-ne el primer professor i només cobrava una quantitat simbòlica, però jo ho feia perquè m'agradava i m'ho passava molt bé. Allà, al llarg dels anys, vaig arribar a tenir uns mil alumnes. L'art era una forma expressiva que tots necessitàvem en aquella època repressiva. De fet jo vaig aprendre a dibuixar perquè quan tenia 15 anys el meu pare, que va ser el primer organitzador d'exposicions del poble l'any 1943, em va enviar a l'escola Nolasc Valls de Barcelona perquè ell no sabia ni dibuixar ni pintar quadres i volia que jo n'aprengués. Sempre he organitzat o he fet de jurat als concursos de pintura del poble i he lluitat perquè no es perdés. De fet, fa poc vaig dissenyar i fer un catàleg on es recullen els últims cinquanta-vuit anys del concurs de pintura.»

– «Tot ha passat volant. El meu problema, durant tota la vida, ha estat el temps. I per això he gaudit. No he tingut temps. Per això un dels meus quadres és un home que vol aturar el temps i que no podrà. El que no té temps és el que gaudeix més. Recorda-ho.»

– «Ha estat la meva vida. Quan era jove tenia un professor, el mestre Renart, que sempre em deia: ‘Pinta, però mai deixis el negoci.' Des de fa 83 anys la meva família és una família de pintors. Els quadres per a mi ho són tot, però no puc oblidar que al llarg dels anys l'empresa familiar ha crescut molt i ha funcionat molt bé i que d'això en vivim tots.»

– «Jo vaig dir al meu fill que ara era el millor moment per fer-ho. Estem aconseguint un somni que tenim tots tres i que segur que al meu pare li hauria agradat veure. D'en Xevi (nét) n'espero el mateix que va fer el meu pare, el que he fet jo, el que fa el meu fill i, ara, ell: anar fent un camí a pinzellades i que en gaudeixi. Que no es marqui una meta, sinó que s'adapti. És molt bo. Va incorporar-se amb nosaltres amb només 16 anys i ha après tot allò que li hem pogut ensenyar. A més, com a nova generació, ell ens ha aportat noves tècniques i materials però no ha deixat d'utilitzar els productes o maneres de treballar que sempre hem fet servir, cosa fonamental en la nostra feina.»

«No. Quan jo era jove, anava cada dia a Barcelona per estudiar i llegia el diari dins el tren. Llavors, cada setmana podies llegir una pàgina sencera que els diaris dedicaven a l'art i on els crítics comentaven les diferents exposicions que hi havia a Barcelona. Hi havia moltes sales d'exposicions i pocs crítics. Ara de sales n'hi ha moltes més, però de crítics també i, en canvi, difícilment podràs trobar en un diari més de sis línies dedicades a una crítica d'art.»

– «He tingut sort, segurament. A mi la pintura em fa feliç. Tinc un cosí que també és pintor i que té un gran talent. Ha venut molts quadres al llarg de la seva vida. Jo no tants. Però jo tinc guardades una gran quantitat de crítiques d'art dels meus quadres i les meves exposicions que ell mai tindrà. Això té un valor inexplicable i, al cap i a la fi, ell es morirà i jo també i no passarem a la història ni ell ni jo.»

– «Segurament un dels projectes més importants va ser el del santuari de Canet de Mar. Ha estat i és una feina molt important per al negoci familiar. Justament aquests dies hi estem treballant restaurant-ne una cúpula. He fet moltes coses, fins i tot he dissenyat medalles.»

– «Ara la gent vol pintar i del que no se n'adona és que per pintar es necessita saber dibuixar. I això requereix moltes hores i dedicació. A la gent li agrada agafar els pinzells, però no saben on han de posar les pinzellades. A mi m'agrada la pintura que requereix insistència però també pinto quadres figuratius. Abans hi havia més pintors que agafaven el cavallet i anaven a algun lloc a pintar a l'aire lliure. Ara quasi ningú ho fa. Mentre existeixin homes que tinguin les mateixes necessitats que jo, la pintura existirà.»

– «Dues. Quan la companyia aèria Iberia va estrenar el primer vol directe Barcelona-Viena van convidar-me a fer una exposició a Viena i, evidentment, vaig acceptar efusivament. Però a mi mai m'ha agradat volar, de manera que vaig decidir anar-hi en tren. Tot i això, per estalviar-se les hores de trajecte, la meva dona va demanar un bitllet d'avió per a ella a la mateixa companyia. Li van denegar. Sempre ho recordaré. Jo fent una exposició pel vol Barcelona-Viena i ells sense voler-li vendre un bitllet a ella. A més, recordo que anàvem vestits amb roba informal i un cop al sopar d'inauguració tothom vestia d'etiqueta. Aquella nit la meva dona va quedar-se a l'hotel perquè no havia dut cap vestit a la maleta.»

– «Un dia, per casualitat, vaig tenir una idea que després sortiria al Llibre Guinness dels Rècords de l'any 1990. Cada any, amb els alumnes de l'escola de dibuix, fèiem un treball conjunt per exposar. El 1985 se'm va acudir fer un trencaclosques gegant. Tothom s'hi va avenir i va ser tot un èxit. Vam representar l'escena de sant Jordi matant el drac al terra de la plaça Major de Centelles. Després vaig aconseguir que es fes a Blanes, perquè era dels pocs llocs vora el mar on hi havia espai suficient. Més tard vaig demanar de fer-lo a Barcelona. El nostre trencaclosques es va fer a la plaça de Catalunya el dia de la diada de Sant Jordi. Evidentment, va ser fantàstic. La gent feia cua per col·locar les peces. Ha estat una de les millors i més gratificants experiències de la meva vida.»