L’art que ens espera
Les cites expositives de l’any abracen noves mirades a Picasso, Miró i Gaudí i un gran projecte sobre l’operació de salvaguarda del patrimoni durant la guerra
La pandèmia es fa respectar, però la vida continua, com pot, i l’activitat cultural, també, com pot i amb molt esforç dels qui la programen. Hi haurà art, bon art per veure aquest any. Quines exposicions no ens hem de perdre el 2021? Que cadascú es busqui i es trobi en aquesta munió de propostes.
Guerra i art. Barcelona i Gaudí. Són els dos blocs temàtics en què el MNAC ha dividit el seu programa. En el primer agruparà exposicions del fotògraf Antoni Campañà (es presentarà material inèdit de la Guerra Civil), de la gran operació de salvaguarda del patrimoni artístic català durant els tres anys de conflicte i una intervenció de l’artista Francesc Torres a la sala Oval del Palau Nacional. Durant el segon tram de l’any, es revisarà el llegat de Gaudí amb una nova mirada que el posarà en relació tant amb el context barceloní com amb els moviments d’avantguarda europea. Aquest 2021, el museu de capçalera de l’art català també recuperarà una de les exposicions que no es van poder fer l’any passat per culpa de la pandèmia: la que traçarà els vincles creatius entre Llorens Artigas i Hamada Shoji.
Dues de les mostres més rellevants del nou curs del Macba també s’han rescatat del programa que no es va poder fer l’any passat. Amb Félix González-Torres. Política de la relació (del 26 de març al 12 de setembre), el museu de la plaça dels Àngels pretén ressituar la figura del creador cubà, mort de sida el 1996, dins dels discursos postcolonialistes i com a precursor de l’estètica queer. L’altre projecte s’ha d’entendre, sobretot, com una celebració de la donació del col·leccionista Rafael Tous poc abans del daltabaix de la pandèmia. La mostra (del 13 de maig al 21 de novembre) posarà el focus en l’art conceptual català dels anys setanta, vuitanta i noranta, al qual Tous va donar un suport vital per al seu desenvolupament.
Mart. El mirall vermell (del 24 de febrer a l’11 de juliol), una altra de les propostes que la crisi sanitària va fer posposar, estrenarà l’any del CCCB amb l’adrenalínica ficció cultural que ha explotat aquest planeta anomenat B i alhora amb altes dosis de realitat per fer-nos reflexionar sobre la maltractada Terra. Del nostre planeta i les seves formes de vida, no només la humana, en continuarà parlant Ciència fricció. Viure entre espècies companyes (del 8 de juny al 28 de novembre). La vida i el viure també s’escolaran en un experiment performatiu, Urban nature (de l’1 de juliol al 19 de setembre), a càrrec del grup teatral Rimini Protokoll. I amb La màscara mai menteix (de desembre del 2021 a maig del 2022), el centre escodrinyarà la màscara com a instrument polític de tots els signes ideològics. La mascareta anti-Covid hi dirà alguna cosa, és clar.
La nova temporada al CaixaForum de Barcelona l’obriran els noms essencials de l’art pop (Robert Rauschenberg, Jasper Johns, Andy Warhol, Willem de Kooning...) en l’exposició El somni americà (del 3 de març al 13 de juny), que es proveirà dels fons del British Museum. També hi haurà espai per a una experiència immersiva creada pel col·lectiu japonès teamLab, que fusionarà art, tecnologia i natura (del 21 d’abril al 29 d’agost). L’artista portuguès Pedro Neves Marques fantasiejarà amb la lluita d’una androide indígena en un Brasil governat per grans corporacions i indústries d’extracció minera (del 14 de maig al 26 de setembre). I el centre Georges Pompidou enviarà les seves col·leccions per construir una retrospectiva del dissenyador i enginyer francès Jean Prouvé (del 15 de juliol al 31 d’octubre).
La Fundació Miró viatjarà a les arrels de la modernitat catalana amb Joan Miró i ADLAN (del 12 de març al 4 de juliol). Es tracta d’una investigació cuinada a foc lent i col·lectivament en nombrosos arxius que guarden la documentació d’aquest grup de visionaris, els Amics de l’Art Nou (ADLAN), que els anys trenta van posar Barcelona al mapa de l’Europa artísticament més avançada. Miró va ser el seu còmplice per fugir del conservadorisme imperant. La guerra va estroncar la iniciativa, però la influència dels gestos d’ADLAN va perdurar en les noves generacions de creadors i d’intel·lectuals durant la llarga i fosca postguerra.
La que hauria d’haver estat la principal exposició del Museu Picasso de l’any passat s’ha desplaçat a aquest 2021: Picasso i les joies (del 20 de maig al 26 de setembre). És un projecte que se submergeix en una de les produccions picassianes menys conegudes, la joieria artística, que, en força casos, va tenir un caràcter íntim, ja que la va concebre per a les seves parelles. Les joies de Picasso sovint estaven fetes amb objectes humils que trobava, per exemple, a la platja.
El Museu del Disseny també s’enjoiarà amb una exposició dedicada a les primeres dones joieres que van treballar a Catalunya durant la segona meitat del segle XX: Joieres. 1965-1990. Art, experimentació i disseny (de setembre a novembre). Abans, el museu de la plaça de les Glòries ja haurà desplegat altres continguts. El primer serà Tocades per Balenciaga (de juny a octubre), un festival de barrets creats pel cèlebre dissenyador entre els anys trenta i finals dels seixanta. Al juny, obrirà Perpetuum Mobile, del treball de l’arquitecte Enric Miralles com a dissenyador. A l’octubre, canviarà la presentació de la col·lecció de disseny de producte. I al desembre, reunirà un conjunt de peces de ceràmica contemporània d’autor.
Les institucions especialitzades en la imatge han preparat estimulants cicles. A La Virreina, fidel a la seva idea d’imatge complexa i expandida, coincidiran en el temps (del 26 de febrer al 23 de maig) tres mostres independents i interdependents alhora. Pedagogia radical, democràcia directa i escultura social farà una dissecció a la dimensió política de l’obra de Joseph Beuys. La violència il·lustrada abordarà el pensament i l’acció dissidents de l’escriptor italià Nanni Balestrini. I Persona posarà cara a cara dues sèries de retrats de personatges de l’escena cultural barcelonina fets per Anna Oswaldo Cruz; una la va fer als anys noranta i l’altra, ara per encàrrec de La Virreina.
Al centre de fotografia KBr de la Fundació Mapfre, aquest hivern serà el moment per al treball de Claudia Andujar, compromès amb els indígenes del Brasil, i per a la col·lecció de daguerreotips del Centre d’Investigació i Difusió de la Imatge de Girona (ambdues exposicions, del 18 de febrer al 16 de maig). A l’estiu, les seves sales allotjaran una integral del gegant nord-americà Garry Winogrand i l’emblemàtica sèrie Germanes Brown de Nicholas Nixon (del 28 de maig al 5 de setembre). I a la tardor, un mite de la fotografia llatinoamericana: Paolo Gasparini (del 29 de setembre al gener del 2022).
A la Fundació Foto Colectania, la reportera pionera Mary Ellen Mark tindrà retrospectiva, Vides de dones (del 18 de març al 27 de juny), impregnada de les idees que avui sostenen el moviment feminista.
A la Fundació Tàpies, dues cites amb la pantalla. Vertigo sea (del 4 de febrer al 6 de juny), de l’artista ghanès John Akomfrah, en què aflora la relació conflictiva de l’home amb el mar. I The jump (del 4 de febrer al 28 de març), de l’artista palestina Shuruq Harb, fruit del premi a la producció de videoart promogut conjuntament amb la Fundació Han Nefkens.
En època de canvis, esmicolar les normes de la institució artística ja no hauria de sonar a atreviment. Aquest és el propòsit de la primera tongada d’exposicions del centre d’art de la Fabra i Coats: Una exposició de debò, de Martí Anson, i una retrospectiva de la parella de fotògrafs formada per Adam Broomberg i Oliver Chanarin (ambdues, del 20 de febrer al 9 de maig). Agafaran el testimoni la col·lectiva La transformació sensible, que furgarà en el significat de bellesa, i una individual de Núria Güell (del 29 de maig al 26 de setembre).
Vicenç Viaplana (del 22 de gener al 9 de maig) i Antoni Llena i una revisió de l’Escola d’Olot (ambdues, del 28 de maig al 25 de juliol) són les novetats del primer tram de l’any dels Espais Volart de la Fundació Vila Casas. Al museu de Can Framis d’aquesta mateixa institució, Yago Hortal obrirà la temporada (del 2 de febrer al 30 de maig) i Mabel Palacín la tancarà (del 5 d’octubre al 23 de gener). I als espais empordanesos de la Vila Casas, recital d’art català. Naxo Farreras, Adalina Coromines, Tura Sanglas i el triangle Miró, Gaudí i Gomis s’aniran rellevant a Can Mario. I Ricard Duran, Maria Alzamora, Samuel Aranda, Lluc Queralt, Soledat Córdoba i Pilar Aymerich i Manel Armengol en duet, al Palau Solterra.
Buit a La Pedrera
Fins aquí podria semblar que la dinàmica expositiva restablirà la seva normalitat, aquest 2021. Però el cert és que hi continua havent moltes ombres. Un dels casos més dramàtics és el del Museu de Montserrat, tancat i barrat des del març passat. Els seus responsables no tenen clar quan el reactivaran, tot i que especulen que podria ser per Setmana Santa. “Fins que no tornin els visitants, el museu no reobrirà”, avisen. I no és l’únic equipament que condiciona la seva activitat a les entrades. La Pedrera també: en tot el 2021 no farà cap exposició.
Grans pèrdues de visitants
Els museus han sofert sonades caigudes de públic el 2020. Els tres mesos de tancament forçat, la falta de visitants internacionals, els fràgils vincles amb el seu entorn immediat i totes les restriccions que ha imposat la pandèmia per desplegar activitats els han passat una factura molt alta. El Museu Picasso ha perdut el 92% del públic que va rebre el 2019; la Fundació Miró i la Pedrera, vora del 90%; els museus Dalí, el 82%; el Museu del Disseny, el 78%; el Macba, el 76%; el MNAC, el 75%; el CCCB, el 72%; la Fundació Tàpies, el 70%; la xarxa de centres CaixaForum, el 65%; els espais barcelonins de la Fundació Vila Casas, el 50%, i La Virreina, el 44%. Les dades de La Virreina, però, tenen una lectura molt més positiva que hauria de fer pensar a molts: de juliol a desembre, va rebre un 32,77% més de visitants que el 2019.