Crítica
clàssica
Obra i missatge
La contradicció entre la qualitat d'una obra i la validesa del missatge ideològic subjacent és un fenomen constant al llarg de la història de l'art. Continguts que poden ser compartibles es veuen rebaixats a mers pamflets i conceptes rebutjables es sublimen gràcies al geni que els dóna forma. Amb el War Requiem, Britten va aconseguir la quadratura del cercle, una partitura magistral al servei d'un missatge que, fugint dels oripells patriòtics, denuncia amb sincera convicció l'horror i l'absurd de tota guerra. El punt culminant és la intersecció de les dues esferes en què es mou el compositor britànic, el drama universal del text llatí de la missa de difunts i el drama humà dels versos de Wilfred Owen, aconseguida al corprenedor In paradisum i a aquest strange meeting post mortem de dos soldats enemics.
Tota interpretació mínimament correcta del War Requiem ha de deixar l'espectador emocionalment tocat, i així va ser al Liceu, en una lectura que va ser superior a la suma de les parts. Michael Boder s'ha fet esperar molt aquesta temporada, però un cop al teatre ha encadenat èxit rere èxit. El so compacte dels cors podria haver tingut un punt extra de claredat entre veus, i hi va haver aquí i allà desajustos mínims, però la seva batuta segura va garantir la fluïdesa ineluctable del discurs i la perfecta transició entre les parts llatines i les angleses.