Mirador
Faye Dunaway, una antiga fascinació
Comentant-me Bernat Salvà, company al diari, les efemèrides del 2021, va aparèixer el nom de Faye Dunaway, que fa tres dies, el 14 de gener, va complir 80 anys. Tal aniversari és un motiu per escriure’n un article? Per què no? No fem més que buscar pretextos per anar escrivint. A més, no recordo haver escrit mai un article concret sobre qui potser va ser la primera actriu que va fascinar-me. Em consta que tal fascinació és compartida per diversos amics cinèfils de la meva generació amb qui, de tant en tant, la recordem com si ens revingués un fantasma del passat: una imatge poderosa dels temps de la nostra iniciació en el cinema, que no deixa de ser una iniciació eròtica. No sé si en parlem com si estigués morta. De fet, per a nosaltres només existeix aquella Faye Dunaway que, registrada a la memòria que ens la retorna intermitentment d’una manera exultant, vam descobrir a la infantesa i vam admirar a l’adolescència.
Diferentment de la meva, almenys en part, i suposo que de la d’altres generacions prou granades, les més joves potser només coneixen Faye Dunaway com “la vella glòria operada” que va anunciar per error que la guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula del 2017 era La, la land. L’error no va ser del tot seu perquè el sobre estava equivocat. Warren Beatty, una altra vella glòria de Hollywood addicta a la cirurgia plàstica, va dubtar, però ella va tirar pel tros llegint el títol de La, la, land que figurava al paper junt amb el d’Emma Stone, guardonada com a millor actriu. Aquells dos vells desconcertats amb el rostre encartonat havien protagonitzat cinquanta anys abans, en la plenitud i bellesa de la seva joventut, Bonnie and Clyde, film d’Arthur Penn que romantitza una parella d’atracadors que realment van existir als anys trenta de la Gran Depressió als EUA.
Era una nena quan vaig veure aquest film al cinema del meu poble i, com totes les meves amigues, vaig lamentar que al final crivellessin a bales la Bonnie i en Clyde. Aquest va ser el primer cop que vaig veure Dunaway, que vaig reconèixer després en dues pel·lículasses emeses a la televisió a primers dels anys setanta. Una és el seu debut al cinema: Hurry Sundown (el títol espanyol és La noche deseada); dirigida per Otto Preminger, hi encarna una dona que es resisteix a vendre el seu ranxo a una gran companyia que vol acaparar les terres d’una regió de Geòrgia, al sud racista dels EUA. L’altra és The arrangement (El compromís), d’Elia Kazan; hi interpreta l’amant d’un executiu publicitari (Kirk Douglas) que, després d’un intent frustrat de suïcidi, vol abandonar la falsedat de la seva vida suposadament d’èxit: no he oblidat mai el moment en què ella, traient el cap d’una piscina, obre la boca per menjar un brot de raïm.
Vaig retrobar-la al cinema del meu poble, abans que tanqués, a Petit, gran home, un western desmitificador i proindi d’Arthur Penn. I després, en altres cinemes de la meva adolescència, a Doc, un altre western, rebatejat com Duelo a muerte en OK Corral; jugant a enxampar un lladregot sofisticat (Steve McQueen) a El cas Thomas Crown; fent de Milady de Winter a Els tres mosqueters i Els quatre mosqueters de Richard Lester; procurant sortir viva d’El colós en flames; donant refugi a un funcionari de la CIA (Robert Redford) perseguit per la mateixa agència per saber massa a Els tres dies del Còndor, de Sydney Pollack; encarnant una dona fascinant amb secrets dins de l’atmosfera corrupta del Chinatown, de Polanski; essent una productora ambiciosa i sense escrúpols a la sensacional Network, una exploració vigent de Sidney Lumet en el poder de la televisió. Films dels anys seixanta i setanta. Hi ha una Faye Dunaway posterior, però aquesta és la que recordo. Amb els seus pòmuls marcats, els llavis sensuals, la mirada intencionada, era terriblement sexy, que dèiem. Sofisticadament moderna, tenia un punt de malenconia i d’abandonament que predisposa a l’ensonyament.