Cinema
Stellan Skarsgård
Actor
“L’esperança és essencial, però cal saber gestionar-la”
Quan actuo utilitzo molt el meu rostre, els meus ulls i el meu cos, no treballo només els diàlegs
Mai hauria pensat que faria un film com ‘Mamma mia!’, però va ser increïblement divertit
Conegut per les seves interpretacions amb Lars von Trier (Rompiendo las olas, Dogville, Melancolía, Nymphomaniac...), amb qui manté una relació professional i de complicitat de més de vint anys, Stellan Skarsgård (Göteborg, Suècia, 1951) va iniciar ja fa molts anys una fructífera relació amb Hollywood. L’hem pogut veure, entre molts altres films, a Mamma mia! i la seva seqüela (és la quota sueca dels films inspirats per Abba) o a la saga Piratas del Caribe. També ha fet papers memorables a la televisió: el policia genial i mig boig de River o el viceministre soviètic que ha de gestionar el desastre nuclear de Chernobyl. Amb Hope (Esperança , s’estrena també en català), dirigida per Maria Sødahl, torna al cinema d’autor amb la història d’un home que fa costat a la dona i mare dels seus fills (l’actriu Andrea Bræin Hovig) quan ella rep la notícia que té un greu tumor cerebral.
Considerant que vostè té l’ànima escandinava, li va resultar molt difícil llançar-se a la piscina de la bogeria que era ‘Mamma mia!’?
Evidentment que era difícil, havia de cantar! [Riu] Mai de la vida hauria pensat que faria una pel·lícula com aquesta. No tenia res a veure amb el que jo faig habitualment, i va suposar un repte per a mi, però també va ser una experiència increïblement divertida. En el procés de creació del personatge, del seu rerefons, l’únic que importava era que fos divertit.
El seu fill petit a ‘Hope’ fa una bona pregunta: per què els adults són menys continguts i expressen més les emocions, ploren i riuen més, quan passen un tràngol com aquest?
No es pot generalitzar, però crec que la cosa canvia, en qualsevol família, davant d’una situació així. Aquesta família és molt oberta i els pares tenen una relació de confiança amb els seus fills, hi ha molt poques coses que no diguin davant d’ells. I això els permet parlar obertament d’aquests temes. Però és possible que en una altra família la situació no canviés gaire, potser no ho haurien explicat d’aquesta manera tan oberta als nens.
Quina importància té l’esperança, per a aquesta família i per a tothom, en general?
L’esperança és essencial, però també pot ser decebedora. És una perspectiva positiva sobre el futur, però cal saber gestionar-la. Sense esperança quedem paralitzats, perquè no li trobem sentit a res. Fins i tot després de les eleccions als Estats Units del 2016 calia tenir-ne, i en la gestió de la Covid també és important l’esperança, pensar que podrem sobreviure, trobar un remei, o altres maneres de viure. Però l’esperança és quelcom que cal saber gestionar. Si vols un bon futur, cal treballar per aconseguir-lo.
La mort és el tema més important de què tracten les obres de ficció, el cinema, el teatre o la literatura?
Una bona part del cinema comercial tracta sobre la vida i la mort, per tot el drama que suposa. La mort no la podem evitar: hi podem confiar plenament, segur que morirem. Pots fer la teva vida més llarga, però no pots salvar-te.
El tema del càncer o les malalties greus surt sovint al cinema. Què tenia aquesta història per atreure’l?
La meva primera reacció quan Maria Sødahl [la directora] em va parlar d’aquesta pel·lícula va ser dir: “Una altra maleïda pel·lícula de càncer?” Però després m’hi vaig repensar. El càncer hi és, és un drama que viuen, però és una pel·lícula sobre l’amor, sobre relacions humanes, sobre com superes els obstacles i tires endavant, mirant cap al futur.
No sé si havia interpretat alguna vegada un pare de sis fills. Va preparar d’alguna manera aquest aspecte del seu personatge?
[Riu] No em feia cap por interpretar un pare de sis fills, perquè soc pare de vuit i em resulta fàcil imaginar-me què suposa.
Va treballar més amb el llenguatge corporal, en una història com aquesta, amb dolor i silencis?
Tomas no parla molt, és un personatge circumspecte, i el públic ha d’entendre el que sento, com estic d’enfadat, i per expressar-ho tinc tot el meu cos. En general, crec que utilitzo molt el meu rostre, els meus ulls i el meu cos, no treballo només els diàlegs. El cas és que la meva companya de repartiment en aquesta pel·lícula, Andrea Bræin Hovig, fa un treball fantàstic, i tot el que he de fer és reaccionar al que ella fa.
Essent vostè suec, ha treballat molt l’accent en aquesta producció, que és noruega?
No em preocupo per l’accent, he fet moltes pel·lícules noruegues. Només amb el marit de Maria Sødahl, Hans Petter Moland, ja n’he fet sis. Parlo suec, les llengües són molt semblants. Faig tantes pel·lícules a Noruega que estic segur que molts pensen que soc un noruec amb un problema amb la parla.
L’escena del casament és diferent d’aquest tipus d’escenes a les comèdies romàntiques. Com la vau treballar?
Quan vaig llegir el guió i vaig veure que hi havia aquesta escena, vaig pensar: “Merda, una altra escena de casament!” Odio les escenes de casaments: les paraules de sempre, el ball, els discursos... Però Maria Sødahl se’n va sortir molt bé. Va tallar les coses habituals i ens va filmar de prop, es va centrar en nosaltres mirant-nos l’un a l’altre, i transmet la sensació que ens en sortirem. És una escena meravellosa.
Permeti’m felicitar-lo pel seu personatge de la sèrie ‘River’.
Oh, que bé, moltes gràcies! És una sèrie molt ben escrita per Abi Morgan. És l’únic policíac que he fet, perquè els odio. Però aquest em va semblar diferent.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.