Anselm Clavé, l’avi de l’havanera

Les havaneres gaudeixen de molta popularitat a Catalunya. Però no sempre ha estat així. Va ser la popularització del turisme, a partir de mitjan segle XX, que la va impulsar a ser cantada dalt dels escenaris, més enllà de les tavernes –majoritàriament de la Costa Brava–, on aquesta cançó d’aires mariners i melancòlics va ser preservada de desaparèixer durant molts anys d’ostracisme. El meu avi, La gavina, La bella Lola... són de les més conegudes i modernes, però la gènesi i l’arrel d’aquest gènere musical van molt més enllà.

Que és originària de Cuba la majoria ho sabrà. De fet, els catalans la van rebatejar quan antigament només se les anomenava canciones o atorgant-los el nom de la capital de l’illa caribenya (l’Havana). Però dels seus orígens o de qui en va ser l’autor de moltes poc més se sap. Miquel Peralba i Cirera, vinculat al món coral i gran aficionat a les havaneres, ha publicat un llibre de caire divulgatiu que aporta més dades i historiografia ben documentada al voltant del tema, contextualitzant el gènere en el si de la història de la música a Catalunya des dels seus orígens fins al segle XIX, en paral·lel als fets històrics i socials que hi van influir.

A Havaneres del s. XIX a Catalunya també es recullen les trajectòries biogràfiques de personatges de la vida social i, particularment, musical. Amb l’havanera com a fil conductor, l’autor recull els diferents orígens que se li atribueixen, amb una breu història de la música a Cuba, amb els noms dels músics que, amb les seves obres, van constituir l’origen de l’havanera.

Com destaca Peralba, el període conegut com la Renaixença va ser cabdal en el ressorgiment del fet musical al nostre país, cosa que va capgirar la manera d’entendre i practicar la música, posant-la a l’abast de tothom. Aquí entra en escena Anselm Clavé, a qui considera el primer autor a escriure havaneres. “Aquest gènere amb ritmes africans va sorgir a Catalunya per ser ballat. Clavé, a la Barcelona sota el règim borbònic de mitjan segle XIX, va introduir els balls corejats en capes socials que les ballarien. Entre d’altres, va agafar la dansa, la contradansa i l’havanera en el seu repertori”, detalla.

Clavé en va ser un element clau, però al seu redós, subratlla l’autor, hi va haver alguns noms propis de gran importància, sorgits de diferents àmbits, com ara els compositors Ramon Carnicer, Josep Rodoreda, Antoni Urgellès, Albert Cotó, Josep Nonó i d’altres que els van precedir i, sobretot, que van fer possible l’expansió i continuïtat de l’obra iniciada per Clavé. “Tots, i també Clavé, van esmerçar-se a compondre repertori per als balls corejats amb els ritmes de moda com ara la polca, el rigodon, el vals i, sobretot, les americanes, com eren conegudes les havaneres.”

Finalment, l’assaig es completa amb les partitures de 27 havaneres d’autors catalans, 3 peces per a piano d’autors cubans i una havanera, també d’autor cubà, de finals del segle XIX, que, com destaca l’autor, serveix per il·lustrar el naixement i l’evolució d’aquest gènere musical que tant ens agrada escoltar a la vora del mar o a la plaça del poble tot celebrant la festa major.