“Pau Casals va ser la paraula de Catalunya”

Tinc un avantatge, m’agrada, però fonamentalment la universitat afavoreix la recerca als qui tenim una posició laboral consolidada. Com a truc només que quan preparo un tema estic força temps cercant documentació i així en redactar tot és més operatiu. Mai faig una recerca d’avui per demà. Del centenar llarg de llibres que he fet hi ha aplecs d’entrevistes, antologies de textos, actes de congressos... Tanmateix, a vegades és més important un article de 50 pàgines que un llibre, que és en realitat un petit opuscle. Sí que em sento satisfet d’haver recuperat obra de tercers: Almirall, Companys, Casals, H. Raguer, L. Capdevila, M. Carrasco i Formiguera...

Dels estudis de publicacions destacaria El Poble Català i Cuca Fera, i de diaris com el Diari Català i La Veu de Catalunya. També els reculls d’entrevistes als periodistes dels anys trenta, mig centenar, i un centenar a exiliats a Mèxic, de les quals se’n van publicar una dotzena a Veus de l’exili i molts talls de veu al programa de ràdio homònim.

Va amb el caràcter. Quan tenia quinze anys ja coordinava una revisteta escolta a multicopista, Conqueridors, i d’estudiant, amb altres, Tarotdequinze, Estudis santcugatencs, fins a la darrera Gazeta, a l’IEC. Sempre he estat vinculat a publicacions. El 1974, en acabar els estudis a la UAB, Josep Espar em va demanar de treballar en la fundació de l’Avui i m’hi vaig posar immediatament. Van ser uns anys molt dinàmics. Sempre he estat vinculat a revistes de tota mena, de la incipient Oriflama de jovenet a l’actual Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, a l’IEC, o a Reflexiones, de la Universitat de Costa Rica.

Millorem a cada generació però ara les contradiccions són més agudes. Les volem resoldre i costa molt, per l’individualisme, la fragmentació social, la manipulació dels mitjans, la corrupció dels polítics... Segurament, els grans canvis positius que són la recuperació dels drets femenins i l’emancipació nacional els considerem molt mentre que, malauradament, les llibertats públiques i els drets socials preocupen pel deteriorament constant que pateixen ofegats pel poder creixent de l’Estat.

No ho sé, em vaig formar sota el franquisme però només em deixava influenciar per la professora d’història, Josefina Cardó, funcionària espanyola, i gran mestra que va desvetllar-me la passió per la història i em va marcar la vida. Era de la junta d’Òmnium Cultural a Valls i molt generosa. Només un detall: era professora voluntària de català –en hores de pati–, i aleshores estava prohibit tot ús del català. Un grupet hi anàvem tres dies a la setmana en comptes d’anar a jugar. També vull agrair el contacte amb la bibliotecària; em deixava els llibres –no els tenien exposats– a la primera biblioteca de la Mancomunitat, la de Valls, on anava cada dia mentre estudiava el batxillerat. És quan vaig decidir que em dedicaria a explicar la història de la meva terra en el que més m’agradava, el periodisme i la cultura. I així ho he fet, el millor que he pogut i sabut. És la meva necessitat.

Feia anys que els aplegava mirant tots els periòdics per així fixar-ne la recepció a més de disposar dels textos –gairebé tres-cents!– del període. S’hi detecta un polític compromès i constant i el Memorial Democràtic i el Departament de Justícia van fer un esforç perquè en el vuitantè aniversari del seu ferotge afusellament apareguessin aquestes 800 pàgines com un homenatge històric. Seria bo treballar en una reparació moral d’aquest gran greuge a tot el poble català. Tant de bo es pugui repetir la iniciativa publicant els parlaments republicans del 1931 fins a la guerra, que tenen també molt valor i interès i són encara ben difícils de trobar. Esdevindrien un homenatge pràctic més enllà de la retòrica.

Un de molt bonic és el Diari de presó, de Manuel Carrasco i Formiguera. L’enyorat Hilari Raguer sempre l’elogiava, i això que ell va tenir el manuscrit abans que jo, però es va decantar per publicar les cartes, també precioses. Amb aquesta relació compartida amb Carrasco, també afusellat pels franquistes per catalanista, vam forjar una amistat que he volgut servir tot editant-li dos llibres, els seus articles dedicats a la causa independentista, La independència ja ha començat, a l’editorial Base, i els seus Escrits dispersos d’història, publicats per l’IEC, que són –i ho remarco lamentant la seva absència– un reconeixement a la seva seriositat, rigor i alt nivell historiogràfic.

Va ser la directora del Museu Casals, Núria Ballester, que el 2007 em va cridar per a l’exposició i el llibre sobre Casals i l’exili. I em va enganxar. El darrer és Homenatge a Pau Casals, que ha editat la Generalitat de Catalunya, i és alhora una antologia poètica, un conjunt de ressenyes dels llibres que se li han dedicat i una relació d’honors i reconeixements. Un homenatge. Estic content de la crítica i ressò que està tenint.

Sí, he publicat força, articles i ponències, capítols i recerques puntuals que en algun cas m’han emocionat, com parlar en el marc de l’exposició que se li dedicà a l’Archivo de la Nación, a San Juan de Puerto Rico, i a Toluges i a Prada de Conflent, i, diversos cops, a universitats del Quebec, Costa Rica, Mèxic... M’han motivat els programes de ràdio com els especials en la sèrie que vam fer fa uns anys a Catalunya Ràdio, Veus de l’exili; 35 hores dedicades a l’exili i que es poden escoltar encara, no a l’emissora, que les va eliminar del seu web, però sí al Dipòsit Digital Documental de la UAB, que conserva uns dos milions de documents d’alt valor social i històric.

Sí, Pau Casals, pau, pau i sempre pau, a l’editorial Angle. No s’havien recollit els seus discursos, parlaments i escrits públics i l’Institut Català Internacional per la Pau de la Generalitat s’hi va engrescar amb tan bona fortuna que s’ha traduït al francès i s’estudia fer-ho en castellà.

De fet, és l’editor d’Enciclopèdia, Joan Ricart, que veient el que havia escrit i tenia de Casals va donar l’impuls a la biografia. Es presentarà aquest febrer. És una gran obra, per la presentació exterior, l’extens contingut i la dedicació que ha rebut. S’han visitat mig centenar d’arxius d’arreu del món i l’objectiu és presentar una biografia des de Catalunya no només del músic sinó també de la relació entre el país i la seva personalitat exemplar.

El seu virtuosisme i humanitat. Fruits de les condicions personals, esperonades per la seva mare, Pilar, unides a una exigència de perfeccionisme, d’assaig diari i de no estar mai satisfet i esperar més. Amb vint i pocs anys era una figura internacional reconeguda i estimada. Afegim-hi una empatia especial amb el seu públic, periodistes, músics, amics..., que el feia ser molt estimat. En vida seva apareixen biografies, homenatges, reconeixements que el fan ser estimat per la seva generositat, nivell musical i qualitat humana. Un exemple: al seu Vendrell natal, el 1887, ofereix –amb el pianista B. Socias– el Concert de la Caritat, en favor dels soldats que tornen de la guerra d’Independència de Cuba, oblidats per l’Estat, que tornen mutilats, malalts, pobres, ferits... Al llarg de tota la vida, quan Casals s’emociona no fa gestos, fa concerts d’ajuda pràctica. Tota la vida pensa en els infants, els refugiats de la Guerra Civil Espanyola...

Ara s’ha fet una excel·lent exposició per la Fundació Casals que mostra aquesta gran iniciativa privada, insòlita al món, i que assolí, en la desena i escaig d’anys que va estar activa, un alt prestigi, com avalà la gira a París, seguida amb interès pels melòmans després d’uns primers moments de dificultats, respectada per la crítica i estimada pel públic general.

Casals estava, crec, per sobre de l’opinió que tingués d’ell el totalitarisme centralista espanyol. Feia el que havia de fer que li havia ensenyat la mare, tot un caràcter, que no creia en les lleis col·lectives sinó en la moral, la consciència personal. Un detall. De ben petit ja el va ensenyar a respectar fins i tot les formiguetes, i això és tota una declaració d’intencions. Anava amb la seva consciència. A l’Arxiu General de l’Administració, a Alcalá de Henares, hem estudiat els arxius diplomàtics dels anys del franquisme i els lligams dedicats a Casals són similars en extensió als de tot l’exili espanyol. El franquisme seguia Casals per l’eco que tenien als mitjans de comunicació les seves paraules. Casals sempre va ser valent i a les Nacions Unides va recordar primer la seva mare i després la seva pàtria. Encara emociona.

Efectivament, El pessebre, la gran obra de Casals durant els anys seixanta i setanta. És la culminació d’una vida de coherència, de plenitud, d’integritat, de fidelitat. Aquesta obra és un cant a la tradició, a la catalanitat, a la fe, a la humanitat més pura, que és la dels infants. Joan Alavedra va fer parlar, per la seva filla, les figuretes del pessebre i Casals hi posa la música. El resultat de la persecució del franquisme, primer multes i calúmnies, després vigilància i censura, és molt contundent: més fermesa, més determini, igual com succeeix ara amb els nostres exiliats i empresonats. Cap es rendeix, tots perseveren pels alts ideals.

Un enyorament constant. Quan un català li deia: “Fa un mes que soc fora i m’enyoro”, ell responia: “Jo en fa disset –o els que fossin– i ací estic”, i se li entelaven els ulls. Cal pensar que molts exiliats van tornar però Casals, pel seu prestigi, es va posar el llistó alt. Era el símbol de l’exili català i va carregar a les espatlles el sacrifici. L’exili de Pau Casals va ser exemple de coratge personal, defensa d’uns valors morals i fidelitat a Catalunya. Suport material, concerts de solidaritat, signatura de documents, denúncies públiques amb cartes, entrevistes, declaracions a mitjans de comunicació. Va ser la paraula de Catalunya quan aquesta estava forçadament muda, com cantaven poetes també exiliats, com ara Joan Oliver i Josep Carner.

Es poden comptar amb els dits de la mà les vegades que el català s’ha escoltat a l’ONU. La veu de Casals va ser, sens dubte, la més mediàtica, perquè no hi anava per parlar de política sinó a fer música i els concerts que per tres vegades dirigí un 24 de novembre van ser espectaculars, musicalment, però es va donar un fenomen insòlit, van tenir ressò a tot el món per ràdio, premsa i televisió. El del 1971 va esdevenir un dels més mediàtics en la història de la música, com reconeixen els seus biògrafs.