“Ens van pegar per Sixena i ara ja ho tenen tancat”

Li vaig dir de conya un dia a la meva dona: “Soc com un Indiana Jones a la Catalunya interior.” Salvant tot el que vulguis, visc de l’aventura. La idea de descoberta juga un paper primordial en el meu dia a dia. Avui [divendres passat] tinc l’agenda plena de visites a Barcelona: he d’anar a veure un fragment d’una escultura probablement procedent del monestir de Poblet, un fragment d’una pintura romànica i una col·lecció de taules gòtiques. A què em dedico? A la recerca, que m’apassiona. En faig per a la Universitat de Lleida, però també per a mi mateix i, molt important, per a col·leccionistes, antiquaris, galeries, cases de subhastes... Important per guanyar-me la vida i perquè treballar per a aquests agents del mercat em facilita tenir accés a informació i a peces que no sempre surten a la llum. No m’estic referint a res il·legal, sinó a vendes discretes. Poder estudiar, i després publicar, aquestes obres és un privilegi.

La història ens ha llançat puzles que a mi m’agrada tornar a fer. I aquí, quan menys t’ho esperes, agafes una carpeta i, pam!, et surt la foto de la peça que et faltava. L’Institut Amatller és el sancta sanctorum per resoldre un tipus de trencaclosques que em fascina: reconstruir col·leccions. Les col·leccions es fan i es desfan, però deixen rastres. Per a la propera Jornada del Mercat de l’art, Col·leccionisme i Museus de Sitges, estic investigant un personatge molt interessant: l’arquitecte Alexandre Soler i March, que tenia una col·lecció de peces medievals, dues de les quals, per cert, estan implicades en l’afer Muñoz Ramonet: el retaule de Sant Salvador de Guardiola de Lluís Borrassà i el tríptic de Santa Caterina signat per Mateu Ortoneda. Ambdues continuen retingudes pels hereus de Muñoz Ramonet. Espero poder-les veure en directe algun dia...

La curiositat és bàsica. També una mica de nas per saber on pots trobar el que busques. I un bon ull, amb memòria fotogràfica, perquè d’imatges en veus milers. I sacrifici, per descomptat. Hi has de posar moltes hores.

Sempre recordaré amb una estima especial una troballa que vaig fer a l’església de Santa Maria de Cap d’Aran. M’havien convidat a fer-hi una xerrada i a la tarda s’hi feia una visita. Em vaig separar del grup i vaig baixar a la cripta. En un racó, vaig veure un peu d’altar amb, a la part de dalt, el reconditori, que és on s’amagaven les relíquies en l’acte de consagració. La tafaneria em va fer obrir la tapa per esbrinar què hi havia a dins. Se’m van posar tots els pèls de punta: hi havia una ampolla persa del segle X. I ara em preguntaràs: “I tu com ho sabies, que era una ampolla persa del segle X?” Casualment, quinze dies abans m’havia comprat un llibre sobre vidre persa d’època medieval! La sensació va ser màgica perquè ningú, des de feia mil anys, n’havia tornat a fer cap cas, d’aquella peça. La vaig publicar a la revista d’història del vidre més important de tot el món, Journal of Glass Studies, dels Estats Units. La meva feina el té, aquest component d’aventura. I estic pensant escriure un llibre de relats curts d’aquest tipus de peripècies que m’han passat. L’altre dia vaig fer un experiment amb un fil de Twitter del sant Antoni que ha adquirit la Generalitat per al Museu de Lleida [llegiu la peça]. Ha emocionat la gent. “M’has fet plorar”, m’han dit. Objectiu assolit: d’això es tracta, que la gent plori d’emoció pel patrimoni. Els museus, quan tenen bones històries, si les expliquen amb gràcia sense renunciar al rigor, arriben a la gent. La nostra feina no té sentit si no fem arribar a tothom la recerca. Jo no treballo només per publicar en revistes acadèmiques. Jo treballo per deixar un pòsit i perquè la societat sàpiga valorar les obres del seu passat i se’n senti orgullós. I no cal recórrer a la banalització, un dels grans perills del nostre sector.

Tinc llenya per cremar moltes estufes [riu]. Aviam, el somni més humit de qualsevol historiador de l’art és descobrir un Caravaggio inèdit. O un Velázquez. En el meu cas estic segur que no em passarà perquè no soc expert en aquest tipus de pintura. Però sí que seria un puntàs trobar un Jaume Huguet o un Bartolomé Bermejo.

Visc a Albatàrrec, un poblet al costat de Lleida, però treballo per Londres, Nova York, París, Buenos Aires, Madrid, naturalment Barcelona... D’Albatàrrec al món, sí. Segurament, els investigadors catalans hem pecat una mica de... no sé si dir-ne endogàmia. Vaja, que no hem sortit gaire de casa a l’hora de publicar. La primera monografia en anglès sobre pintura tardogòtica hispànica l’he coordinat jo junt amb el professor Francesc Fité. L’hem publicat a Brepols, editorial de màxim prestigi en història de l’art. Ens convé internacionalitzar el nostre art. Tenim molta potencialitat per la qualitat de les nostres peces, sobretot en temps medievals. Les grans històries de l’art sempre parlen del mateix i els anomenats focus regionals no s’acaben visualitzant. Tu surts pel món i preguntes per l’art medieval català i tothom pensa en les pintures romàniques, perquè és un cas realment excepcional. En canvi la pintura gòtica ja és més desconeguda. I aquí tenim un gòtic internacional. Cap al 1400, Borrassà, Guerau Gener, una mica més endavant Bernat Martorell... són cent per cent equiparables al que s’estava fent a les corts europees. Mereixen anar més enllà de la divulgació local. Hem de ser més ambiciosos.

Els últims temps, ha prioritzat una línia expositiva basada en l’art modern i contemporani, que s’havia de fer perquè hi havia un greu abandonament. I s’ha fet molt bé. Però el que no pot oblidar és que és un museu conegut internacionalment per la seva col·lecció medieval. Li he dit personalment al director, Pepe Serra, que ha de fer més projectes de l’art d’aquest període perquè és la fortalesa principal de la institució.

El més trist, i amb diferència. Em vaig sentir ultratjat, robat, violentat... Tots els adjectius em queden curts. Va ser una situació lamentable i injusta per als treballadors del museu, per a tota la gent que s’estava manifestant amb fred i pluja i per a tot el país. Les sensacions van ser molt intenses. No ho oblidaré mai. Feia molt temps que no plorava, perquè no sóc de llàgrima fàcil. I aquell dia vaig plorar, i et diré el moment: quan, pels volts de les nou del matí, mentre estàvem a dins embalant les obres, ens van arribar per WhatsApp els vídeos dels Mossos carregant contra els ciutadans que estaven als carrers. Se’m va trencar l’ànima. Ens vam sentir fins i tot bruts: ostres, això en part és culpa nostra. Jo en vaig sentir, de culpa: si no ens haguéssim posat tan rectes amb el fet de no entregar les obres, això ara no estaria passant. Després reflexiones i t’adones que aquest no és el raonament que has de fer. Hi ha un moment catàrtic d’aquella jornada: quan vam sortir del museu i la gent ens va aplaudir. Aquell va ser un moment de felicitat: veus que els museus, el patrimoni, la identitat són qüestions molt rellevants en la vida de les persones. Aquella desgràcia va servir perquè les arrels del Museu de Lleida s’agafessin fort a la terra. Ostres, és que és molt fort el que ens va passar! A mi em van escriure dos amics de Noruega i dels Estats Units i tots dos em van dir el mateix: “Us estan pegant per unes obres d’art!” És molt bèstia.

Ho veia difícil, però tenia una mínima esperança. Sobretot perquè pensava que els jutges del Suprem tindrien clares les conseqüències que el cas de Sixena podria tenir en museus de tot l’Estat espanyol. Sí que es veu que han sigut molt més curosos, en el sentit de preveure el futur, que no pas els jutges aragonesos, que van formular les seves sentències des del hooliganisme jurídic. El Suprem ha acabat donant la raó a Aragó, però com a mínim el panorama no ha quedat tan negre per a la resta de museus. Que hi haurà litigis, n’estic convençut. Ens han condemnat per un simple defecte de forma: la priora de Valldoreix no estava legitimada per vendre les obres perquè la fusió amb la comunitat de Sixena no es va fer correctament. I per un defecte de forma ens van enviar la Guàrdia Civil al museu a endur-se les obres! És surrealista. Dit això, personalment estic satisfet o almenys tinc la consciència molt tranquil·la. Hem lluitat fins al final. Ens hi hem deixat la pell, tots. I podria no ser el punt final. Ara es presentarà un recurs d’empara al Constitucional, que segurament sortirà malament, però després hi ha possibilitats que vagi a Europa. Hi ha precedents: el cas d’un monestir de la província de Palència, Santa Cruz de la Zarza. Arran de tot el procés d’immatriculacions que ha fet l’església al seu nom, el propietari d’aquest monument, una empresa, va anar als tribunals ordinaris, va perdre, el Suprem no li va admetre el recurs, el Constitucional tampoc, i ho va acabar resolent al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg. Espanya va ser condemnada a indemnitzar amb més de 600.000 euros aquesta empresa.

Aquests sarcòfags policromats del segle XV van patir molt l’incendi del 1936. Periòdicament, gairebé setmanalment, es tenia cura de fixar els aixecaments de la capa pictòrica. Això passava al Museu de Lleida, que és com una sala d’operacions, amb unes condicions de temperatura i humitat relativa absolutament estables. Ara imagina’t en un lloc on no hi ha un sistema de climatització professional, sinó unes columnes que les podríem tenir tu i jo a casa, i que engeguen quan arriben i apaguen quan marxen. Jo no he anat a Sixena. De fet, no hi puc anar. Després de publicar els articles a El Punt Avui i a El País per denunciar qui havia cremat el monestir, amb documentació que vaig trobar que demostrava que havien sigut veïns del poble, em van trucar coneguts que hi tenen casa que havien sentit al bar que em volien matar. No hi puc anar. Però tinc companys conservadors restauradors que sí que hi han anat i han vist els aixecaments de policromia dels sepulcres. És clar que estem preocupats, perquè les pèrdues poden ser irreparables. Ara el monestir ja el tenen tancat! No sé què esperaven. Que noranta-set obres d’art serien el mannà i que hi hauria multituds per veure-les? Al principi van tenir moltes visites, lògic, però això s’ha acabat, i més ara. Allò no pot funcionar de cap manera. Cal una infraestructura de serveis. Noranta-set obres, per molta polèmica que hi hagi hagut, no dinamitzaran un territori.

Soc una mica més optimista, perquè la propietat no està en discussió. El que ho està és la conservació. Si tenim en compte que tots els especialistes que s’han pronunciat –excepte un, aragonès–, inclosos els de més autoritat mundial, han avisat que és una animalada portar-les al monestir, confio que al final els jutges del Suprem els escoltaran i s’imposarà el seny del criteri tècnic.

El que no ens podem permetre, ni els lleidatans ni el país, són aquelles imatges de Sixena una altra vegada. Va ser massa traumàtic. No vull tornar a veure la policia atonyinant els meus veïns. No vull tornar a veure patir els treballadors del museu. No tinc la solució, no sé què hem de fer, però el que sí que tinc clar és que no ens mereixem de nou aquella humiliació. No amagaré que el 2017 les imatges de Sixena, just després del referèndum de l’1-0, poguessin tenir algun interès polític. Socialment, allò no es pot repetir. Hem d’entregar a Aragó les obres de la Franja? Doncs potser sí. Perquè, a més, el final ja el sabem, és molt previsible, l’acabem de veure. Estalviem-nos segons quins patiments. En aquest país, darrerament, això del martiri ja cansa.

És un encert, la política de dipòsits que ha fet el MNAC els darrers temps, amb la convicció de Pepe Serra. Però això només es pot fer en els casos en què tècnicament és possible. En el de la Vall de Boí, és totalment inviable. I aquesta actitud dels alcaldes, que perdura, és perillosa i hi afegiria que irresponsable. Des del seu desconeixement tècnic, llancen idees que acaben sent benzina perquè generen conflictes innecessaris. Arrelen molt bé en la població però són irrealitzables. Perquè, com en el cas de Sixena, el que eren pintures murals avui són pintures sobre tela muntades en uns bastidors que no es poden desmuntar i enganxar a la paret. Com a historiador de l’art, què més voldria que totes les peces dispersades arreu estiguessin als seus llocs d’origen. Incloses les de Sixena i les de la Vall de Boí. No haurien d’haver sortit mai dels seus espais. Tampoc s’hauria d’haver cremat el patrimoni que es va cremar el 1936. La història ens ha jugat molt males passades en aquest sentit, però no podem recórrer a solucions poc reflexives que ens portaran a prendre decisions equivocades. De la mateixa manera que tampoc podem analitzar les operacions de compravenda de fa cent anys, amb unes lleis que ho permetien, en termes de presentisme. La idea de patrimoni que tenim avui no és la idea de patrimoni que tenien als anys vint o trenta del segle passat. Dir que s’ha de començar a parlar de la devolució de totes les obres d’art als seus llocs d’origen és demagògia.

Espanya s’ha portat molt malament amb Catalunya històricament i això fa que tinguem el terreny abonat perquè aquest tipus de teories conspiranoiques tinguin predicament. Sí, Espanya ens ha putejat moltíssim, però hem de saber destriar el gra de la palla. El que defensen Jordi Bilbeny i companyia és indefensable. Com a xarlatans són molt bons, és innegable. Però no són gens inofensius. S’aprofiten del desconeixement de la gent i per capil·laritat el fenomen va pujant fins que apareix un personatge amb responsabilitat pública, que després de les eleccions segurament encara en tindrà més, com Joan Canadell, que obertament defensa aquesta causa i fins i tot diu que la finança cada mes amb 200 euros. És terrible. A mi em sap molt greu, perquè això al final acaba desprestigiant el seu partit i fa molt mal al moviment independentista. Només ens fa mal. I hi ha aquiescències i silencis que hi contribueixen.

I la fa el llibre Pseudohistòria contra Catalunya. Certament, un dels problemes endèmics de la historiografia del país és que no ha posat prou atenció a la divulgació. I això és un fracàs. Hi ha qui no ho entén. A mi moltes vegades m’ho han dit: “Surts massa als diaris” o “Què hi fas, a Twitter?” És clar que els historiadors hem de sortir als mitjans i és clar que hem d’estar a les xarxes socials. És així que arribarem a la gent, no publicant a l’Anuario de Estudios Medievales. I, com t’he dit abans, el nostre objectiu ha de ser comunicar amb gràcia però seriosament, sense caure en la banalització, el sensacionalisme, la mentida o la manipulació. La nostra feina té un compromís social absolut.