Mor l’artista i dissenyador Joan Casanovas

Joan Casanovas i Romaguera, pintor, dissenyador, ceramista, escultor i activista cultural, va morir ahir a la seva casa d’Ordis. Va néixer a Arenys de Mar, on als nou anys va ser deixeble de l’escultor Joan Barrera, que, segons explicava, el va ensenyar a dibuixar al carbó “amb uns cavallets immensos”. Posteriorment la seva família es va traslladar a Manresa i el 1964 va arribar a Girona. Aficionat a la muntanya, i company de Salvador Martí i Pere Franch, amb els quals va coronar els grans cims dels Pirineus, en un pla més prosaic, a la nostra ciutat, va treballar a la Papelería Española, on primer li van encarregar els dibuixos per als segells de goma i, més tard, quan el propietari va ampliar el negoci, va començar a fer rètols, plaques de carrers i cartells lluminosos. Juntament amb Isidre Vicens, Enric Marquès, Maria Crehuet, Bep Marquès, Lluís Carreras, Enric Ansesa i Jaume Faixò, va ser un dels impulsors de l’ADAG (Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona), un dels grans revulsius culturals de la ciutat, com va declarar en una entrevista: “No teníem temps. Era l’any 1976, i tot estava per fer. Cada dia hi havia una història nova, o et venia la policia i havies d’anar a comissaria a donar explicacions.” Després de la Transició, juntament amb la que la policia franquista coneixia com “la chica de Ordis” (Maria Crehuet), es va establir al poble empordanès per viure de l’art, ja fos fent ceràmica, exposicions o cursets, però les complicacions econòmiques els van obligar a buscar-se la vida a l’exterior. En Joan va començar a fer el disseny i la imatge del Museu d’Història de Girona, per després ser un dels creadors que van ajudar a canviar la imatge de la ciutat. Autor de l’eslògan Girona m’enamora, utilitzant colors purs i plens de vitalitat, que contrastaven amb la grisor de l’antic règim, Casanovas va continuar pintant i creant, encara que no hi va exposar: “Mentre hi treballava no ho vaig voler fer a la ciutat, no ho considerava ètic ja que em dedicava a muntar les exposicions dels altres.” Les paraules no comportaven una renúncia als ideals i, així, intentant demostrar que fer cultura era possible en un poble petit com Ordis, amb la Maria, va impulsar des d’homenatges a Picasso i a la tramuntana fins a un festival de música. Malgrat les complicacions de salut, la seva darrera exposició, organitzada pels Amics del Museu d’Art de Girona, titulada Flâneur –en francès defineix el personatge que mira, aguaita, observa i absorbeix–, no era sinó el manifest radical d’un creador que havia après a mirar amb els ulls de l’art.