Una vida a trossos

Els títols de crèdit inicials ja ho deixen clar: aquesta pel·lícula no vol ser un biopic, sinó un conte. Una opció molt perillosa, des del moment que fer que una vida esdevingui llegenda pot dur a la mistificació, fins i tot a l'engany. El dibuixant de còmics Joann Sfar, però, en la seva primera incursió cinematogràfica, esquiva l'obstacle amb habilitat no exempta de talent. La visió que proposa de la trajectòria artística i vital de Serge Gainsbourg no és tant una narració com un recull de moments, d'imatges –de vegades entre la realitat i l'al·lucinació, sempre submergides en una atmosfera onírica– que il·lustren el mite sense cap tipus de recreació pseudoculturalista ni coartades que permetin reconstruir èpoques i/o estils. Molt al contrari, mai no sabem ben bé on som, si als anys cinquanta o als seixanta, i les úniques pistes són les cançons del mateix Gainsbourg i les seves diferents parelles, totes dues fonts mostrades igualment a base de fragments, de trossos de vida recreats.

Tot això permet Sfar una gran llibertat: les
el·lipsi són brusques, fins al punt que molts esdeveniments ni es mostren, i els actors es barregen amb ninots sense gaires desperfectes. En aquest sentit, únicament m'ha quedat un dubte: si Sfar volia proposar una renovació del cinema biogràfic, perquè no ho ha fet fins al final? Vull dir que –lluny del rigor de I'm not there, de Todd Haynes, sobre Dylan– aquí l'heroi és com sempre l'artista turmentat i de vida dissipada, retratat amb més complaença que altre cosa. Els mitjans no canvien les finalitats. Sort que aquest mitjans descobreixen un cineasta amb estris i recursos suficients per construir un imaginari propi, potser d'aquí molt poc.