El CCCB aterra a Mart

Involuntàriament, la NASA ha fet la millor campanya de promoció de la nova exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Mentre el món seguia en directe, dijous passat, l’excitant aterratge del rover Perseverance a Mart, l’equip de la institució catalana enllestia les sales que allotjaran, a partir d’avui i fins a l’11 de juliol, un ambiciós projecte que ressegueix el nostre vincle amb aquest planeta situat a 200 milions de quilòmetres de la Terra. Una coincidència magnífica però del tot fortuïta ja que, abans de la pandèmia, l’exposició estava prevista per a la tardor passada. D’un gran mal en surt un gran bé, que diuen.

Però que ningú hi vagi despistat: Mart. El mirall vermell “no és una exposició de ciència”, avisa la directora del CCCB, Judit Carrera. Evidentment que no l’esquiva, sinó que la interrelaciona amb les àrees del coneixement humanístic: la filosofia, la literatura i l’art. Estil multidisciplinari CCCB pur. Si no hi ha una forma única d’entendre el món, no hi ha tampoc una forma única d’entendre aquest astre que va néixer al mateix moment que la Terra, fa 4.600 milions d’anys. I la mostra ve a ser això, “un relat de relats” que es retroalimenten, precisa el cap del departament d’exposicions del centre, Jordi Costa.

L’home ha mirat sempre el cel per buscar respostes als enigmes de la seva existència. El planeta de color de sang ja el van clissar tot d’una les civilitzacions primigènies, i sense l’ajut de cap telescopi (Galileo Galilei va ser el primer a utilitzar-ne un, el 1609). “Amb diferents noms, totes les cultures de l’antiguitat el van invocar”, remarca el comissari, Juan Insua, director del CCCLab. Mart era Nergal a Mesopotàmia, Harmakis a l’Egipte faraònic, Mangala en la mitologia hindú, Guan Yu en la tradició xinesa i Ares a Grècia. “Tots remetien a un mateix poder diví associat a la guerra i a una masculinitat molt violenta”, hi afegeix Insua. Els romans van ser els que van passar a anomenar-lo Mart, fill de Júpiter i pare de Ròmul i Rem, i a més hi van afegir una nova visió: seguia sent un déu terrible i temible però li van concedir el do protector de les seves collites quan es despertava la primavera, al març, el mes que du el seu nom. Per tant, a partir d’aquell moment seria sinònim tant de mort com de vida.

I d’aquí, l’exposició del CCCB n’extreu un dels fils principals per teixir el seu discurs, sense perdre de vista la crítica situació actual, tant pel coronavirus com per la catàstrofe ecològica (si és que la primera no és conseqüència de la segona). “Enmig d’una pandèmia que ha disparat la por a l’extinció de l’espècie humana, el misteri de Mart remet a la gran qüestió sobre l’origen de la vida i a les possibilitats de regenerar-la en contextos hostils. Quan la Terra comença a mostrar la seva cara més marciana amb climes extrems i paisatges desoladors, les darreres investigacions a Mart apunten que la vida hi podria renéixer. Lluny de ser un planeta de recanvi, Mart és ja un lloc clau per a l’exploració científica que pot obrir altres futurs possibles per a la Terra”, raona Carrera.

La possibilitat o la impossibilitat que Mart, sense oxigen i sense aigua líquida, pugui ser colonitzat per les futures generacions d’humans també plana en l’exposició, però aquesta tampoc és la seva raó de ser. Ho és, insisteixen els seus organitzadors, abordar les maneres com ens hem apropiat mentalment i emocionalment de la seva singular presència en el sistema solar, fins a convertir-lo en una icona de l’imaginari popular amb una mescla de sentiments, de fascinació i de por, per allò que té de desconegut. “Mart ens explica?” és la pregunta que llança aquest projecte, sosté Costa.

A les sales del centre s’han aplegat més de 400 obres (llibres incunables, escultures, dibuixos, fotografies, còmics, pel·lícules...) que tracen aquesta “història cultural”, com defineix Insua l’exposició. Una història en què les fronteres entre passat, present i futur es dilueixen constantment. De la mateixa manera que es difuminen els límits entre raó i fantasia, “que es contaminen”, rebla el comissari. Aquest barrig-barreig és el que va permetre que l’home dels més de mil invents, bombeta inclosa, Thomas Edison, s’aventurés a produir una de les primeres pel·lícules de ciència-ficció, Un viatge a Mart (1910).

Però el cas més sonat de ficció camuflada de realitat va ser el del jove Orson Welles retransmetent per ràdio, el 1938, la invasió marciana de la cèlebre novel·la La guerra dels mons, de H.G. Wells. L’audiència s’ho va empassar. Però no tot el mèrit d’aquesta fake news el va tenir Welles amb els seus dots comunicatius. Ja feia uns anys que circulaven teories extraterrestres i, compte, emparades per veus científiques. El més increïble és que partien d’un malentès: la traducció errònia a l’anglès d’uns canali que havia dibuixat l’astrònom italià Giovanni Schiaparelli després d’estudiar la superfície de Mart. Els seus solcs naturals es van transformar en canals artificials d’una civilització que havia poblat Mart. Als Estats Units va tenir molt predicament. A Catalunya, l’astrònom Josep Comas s’hi va oposar frontalment fent recerca des de la seva casa observatori de la Vil·la Urània. Ell també té un lloc en aquest projecte expositiu que, cal remarcar-ho, ha concebut íntegrament el CCCB. “Aquest viatge a Mart està fet des de Barcelona amb una investigació pròpia que ha durat dos anys i mig”, diu Carrera.

El cas és que Mart no ens ha enviat alienígenes, però sí un centenar de meteorits que es cotitzen gairebé com Picassos al mercat. Dos minúsculs fragments d’una d’aquestes pedres marcianes que va caure el 2010 al Sàhara llueixen al CCCB, amb la curiositat que un el conserva la Universitat Politècnica de Catalunya. I encara en té una altra, de gràcia, aquest roc: de tots els que han xocat a la Terra, és el que pertany a un estrat més profund de l’astre roig.

Hipòtesis estrafolàries a part, el Perseverance té l’objectiu de recollir mostres per detectar indicis de la suposada vida passada a Mart. És una fita, però no ha sorgit com un bolet. Hi ha un llegat de missions que es remunten als anys seixanta del segle passat. En el context de la guerra freda i com una competició per veure qui la tenia més grossa en la carrera espacial, si els Estats Units o l’URSS. En la brega també hi va jugar molt a favor qui va ser capaç de reclutar els enginyers nazis més talentosos. I els capitalistes es van quedar el millor, Wernher von Braun, que va predissenyar el coet que els va portar a la Lluna. Però el que poca gent sap és que aquest oficial de les SS també va gestar un pla per explorar Mart. Walt Disney ho va veure clar: el va fitxar d’assessor.

Segurament ja ha nascut l’home (o la dona!) que trepitjarà el sòl marcià, 100% desert. A la Terra, els dominis àrids són el 41%, que no és una minúcia. El fotògraf Joan Fontcuberta planteja un joc a l’exposició: identificar quines imatges són terrestres i quines marcianes. Les similituds són sorprenents. Fontcuberta ha deixat una altra petjada artística (repetim: artística) al CCCB: la campanya publicitària que li van encarregar els promotors d’un parc d’atraccions sobre Mart a l’antiga localitat minera de Riotinto, a Huelva. El fotògraf fins i tot els ha creat la mascota, de nom Jamonciano, un marcianet verd –és clar–, poc agraciat, tot sigui dit, que conviu amb altres objectes de marxandatge del macroprojecte dins d’una vitrina que hi ha al final del recorregut. Paga la pena dedicar una estona a escodrinyar aquesta instal·lació de Fontcuberta. Amaga alguns secrets.