La Casa Masó, vista amb els ulls de les seves dones

Masó és un cognom masculí. Hi ha l’arquitecte (Rafael), l’advocat (Santiago), el farmacèutic (Joan), el pedagog (Narcís); hi ha el pes del pare impressor, i fins i tot de l’avantpassat que va fer fortuna a Cuba, i hi ha encara descendents notoris com el periodista Narcís-Jordi Aragó. La branca femenina hi era per deducció, en aquella casa, en el brodat de les cortines, en les floretes fresques de la galeria, en els murmuris que venien del cosidor. Però elles també hi eren. Hi han estat al llarg de dos-cents anys, sovint fent alguna cosa més que beneir la taula. La historiadora Rosa M. Gil Tort en va treure a la llum una desena l’any 2019 en un llibre que serveix de marc teòric a l’exposició que, fins al 10 de setembre, es podrà veure a la Casa Masó. Elles també hi eren. Les dones de la Casa Masó (1830-2015) descobreix, a través del món de les filles, germanes, mares i esposes dels Masó, una història encara mal coneguda de les catalanes dels segles XIX i XX, que amb els petits mitjans que tenien van fer les seves aportacions a la vida social, cívica i cultural del seu temps.

L’exposició s’organitza en dos apartats temporals que delimiten els condicionants que encara pesaven en l’educació femenina del vuit-cents, que no deixava gaire més activisme que el de la caritat, enfront de la gradual obertura que va permetre a les successores del nou-cents tenir una participació més plena en la vida pública, encara que fos en iniciatives que històricament han tingut poca visibilitat, com ara la Biblioteca Popular de la Dona. Entre la discreció deguda a les pioneres Paula Pagès Monserdà i Narcisa Fuster Cargol, les àvies de Rafael Masó, i Paula Valentí Fuster, la mare, hi ha de fet un salt que va de la pura abnegació a l’educació, encara que fos de tarannà pietós i no donés per més que per organitzar l’almoina parroquial.

Al segle XX, en canvi, les germanes (Angelina, Maria de la Bonanova i Paula Masó), les cunyades (Carme de Vinyals, Josefina Masó i Rosa Llunas) i l’esposa de l’arquitecte (Esperança Bru) aprofiten els contactes personals i familiars per liderar institucions, revistes i iniciatives diverses. Angelina acabarà dirigint la impremta familiar en els temps difícils de la guerra, Esperança Bru s’implicarà en l’activisme cultural del noucentisme, i Mercè Huerta convertirà la casa en l’estudi de la seva pintura delicada. De moltes d’elles no han quedat més que fotografies de l’àlbum familiar, algun devocionari, un mocador brodat o un poema de Carner dedicat, però ja és més del que ha perdurat de les minyones, mainaderes i cuineres del servei, que l’exposició també homenatja.