Cinema

Mirador

Silencis trencats al País Basc

En el llibre Los amnésicos: historia de una família europea, Géraldine Schwarz parla de com les ferides morals del nazisme ressonen en la història alemanya recent. L’autora es centra en la seva família per parlar dels anomenats Mitläufer, les persones que en la postguerra alemanya varen considerar que no havien participat en el règim nazi però que havien marxat segons el corrent del moment. L’autora considera que no es pot excusar avui la posició d’aquells que diuen que en una situació política límit potser s’haurien haver comportat igual que la majoria silenciosa. Pensa que, per contra, s’ha de reivindicar sempre la posició d’aquells que tenien clar com no s’havien de comportar davant la descoberta d’un acte de barbàrie.

Fa poc s’ha estrenat als cinemes el documental Non dago Mikel?, d’Amaia Merino i Miguel Ángel Llamas Pitu, que també apel·la a la consciència democràtica davant la memòria històrica i les mentides gestades durant la Transició. Un dels temes clau de la pel·lícula és el silenci còmplice de certes esquerres que amb els anys han consentit determinades històries fosques del passat. El silenci còmplice és molt present a l’interior d’una societat espanyola que callant determinades injustícies acaba consentint l’existència de certs horrors que no s’han reparat.

Un dels motius narratius del documental es centra en un grup de noies joves que formen part de la família de Mikel Zabalza, desaparegut i mort per tortures a Intxaurrondo. Les noies destapen una capsa dels secrets on es guarden cartes de la família sobre els dies en què Mikel Zabala va desaparèixer després que la Guàrdia Civil se l’endugués de matinada. A mesura que prenen consciència de la història de la mort de Mikel, les noies afirmen que el pas del temps fa que les versions falses desapareguin i s’oblidin amb els anys. En canvi, quan la veritat amagada surt a la llum, aquesta fàcilment es pot transmetre entre generacions. El documental apel·la d’aquesta manera a la memòria històrica, posa en crisi les versions oficials i la manca de justícia davant d’alguns delictes policials fets sota l’empara de la lluita antiterrorista. Non dago Mikel? reclama que no s’oblidi que al País Basc s’han censat oficialment més de 4.000 persones torturades, a les quals probablement se n’haurien d’afegir 1.000 més a Navarra.

A Non dago Mikel? resulta especialment colpidor el testimoni de l’escenògraf Aitor Arretxe, torturat a Intxaurrondo el mateix dia que Mikel Zabalza va ser detingut i assassinat. Aitor Arretxe, mort l’any 2017, explica de forma colpidora que en una situació de tortura tot allò familiar esdevé estrany i allò estrany esdevé familiar. Una bossa de plàstic del supermercat pot asfixiar, una banyera pot enrampar, una manta en lloc de protegir-te del fred et pot immobilitzar i els nens amb els quals et creues mentre et porten cap a un interrogatori et poden insultar i donar-te cops de peu. La tortura deshumanitza perquè, entre altres coses, capgira la relació entre allò familiar i allò sinistre.

Géraldine Schwarz també deixa molt clar en el seu llibre Los amnésicos que no n’hi ha prou amb la presa de consciència del passat, sinó que sempre hem de tenir molt present com haurem de comportar-nos en el futur. Deixo que les reflexions madurin i qüestionin un cop més les porqueries d’una transició que alguns varen disfressar de modèlica gràcies a haver silenciat moltes històries fosques i haver permès l’existència de massa mentides.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.