“La cultura és un procés col·lectiu”

Tinc la sort de portar anys treballant en l’àmbit de la cultura, això sí, sempre amb inestabilitat i havent de trampejar moments crítics per tirar endavant. El 2019 en vaig tenir un que, quan es va enllaçar amb la pandèmia, em va fer patir pel meu futur més que mai, per això que et dic, que estàs acostumat a viure en la provisionalitat, però en aquest nou escenari veies la sortida molt més lluny. En el pla econòmic, m’he sostingut principalment gràcies a les ajudes Covid per a autònoms. En el de la feina, vaig decidir ajornar dos cops el Fòrum Indigestió perquè té un esperit de trobada que no es podia donar amb mascaretes, amb por, asseguts en cadires separades metre i mig... Finalment, el farem dimecres que ve . Pel que fa la revista Nativa, alguns dels col·laboradors, que només escriuen quan tenen coses a dir i no per cap exigència productiva, em deien que només se’ls acudien articles de to pessimista i que preferien no publicar. La pandèmia també ha fet més lent el procés de formalització de la cooperativa La Murga.

La Murga, projecte cooperatiu de reflexió i experimentació cultural, paral·lel a Indigestió, que comparteixo amb altres persones i amb més potencial que el que podem tenir a Indigestió, segueix un procés que ve del 2016. Des de llavors, hem treballat força per concretar projecte i col·lectiu i de coses n’hem anat fent. Hi ha un antecedent de manifest , el que vam impulsar amb altres col·lectius quan hi va haver la polèmica entre el Macba i el CAP Raval Nord. A molta gent que treballem en cultura ens van semblar molt desafortunades la posició i les declaracions de la presidenta de la fundació del museu. “Ens estan desnonant”, va dir. I, a més, hi van haver adhesions que ens van sorprendre, suposo que per sentit corporatiu. Ens va incomodar que es parlés en nom de la cultura així. Ens vam sentir impulsats a prendre una posició i la vam prendre a favor del CAP. Vam arribar a més de 400 signatures. El manifest per la renda bàsica, que ja supera les 4.600, també té quelcom de reacció al moment, de pronunciament des del món de la cultura en la situació actual.

Entenc i comparteixo que els treballadors de l’espectacle que no tenen un sistema contractual clar reclamin protecció com la que han tingut altres treballadors amb els ERTO i que pateixin per la suspensió de l’activitat. Però hi ha quelcom en el to i la manera de fer-ho que sembla situar-nos en un món a part, com si s’oblidés que les dificultats són compartides amb molta altra gent i que sovint tenim més en comú amb un rider o un cambrer que amb un director de museu. Hi ha quelcom de mirar-se el melic, i fins i tot de viure fora de la realitat, quan sents a dir que “la cultura ens ha ajudat a viure la pandèmia”, que “s’ha demostrat més que mai que la cultura és necessària”. En algun moment ha sonat com si es reclamés el dret a tenir el teu aparador per poder-te exhibir passi el que passi, peti qui peti. Sense menystenir el patiment real de molta gent que treballa en cultura –jo mateix– que ara de cop i volta veu que el món se li enfonsa, amb la renda bàsica universal sortim del marc exclusivament sectorial i demanem una cosa per a tothom i que també respon a les nostres necessitats. I ho fem defensant el dret a viure més enllà de tenir treball o no. Ni ara ni abans de la pandèmia, la redistribució de la riquesa des del treball no està funcionant. El problema de la renda bàsica és que encara no té un cos social que la reclami com el va tenir, per exemple, la lluita per la jornada de les 40 hores. També per això vam pensar que era adequat que la gent de la cultura s’impliqués en aquesta reivindicació.

Bé, crec que sí que l’han signat la PAAC (Plataforma d’Artistes Assemblearis de Catalunya), l’APCC (Associació de Professionals de Circ de Catalunya), l’SMAC (Sindicat de Músics Activistes de Catalunya), l’ACCA (Associació Catalana de Crítica d’Art), Dones i Cultura, CASC_CAT (Coordinadora per l’Animació Sociocultural de Catalunya) i moltes d’altres, i cal celebrar-ho. Molta gent diu que la cultura és massa dispersa i que cadascú va massa pel seu compte, però jo penso el contrari, que sovint sembla pronunciar-se amb massa unanimitat, sent un entorn tan ampli, sense distingir qui és ric i qui és pobre, per entendre’ns. Dins del món de la cultura hi ha grans diferències. Amb algunes excepcions, les organitzacions acostumen a parlar per tot el sector de la música, per tot el sector de les arts escèniques…, i acaben sent com sindicats verticals. En temps de les marees, la vermella, la de la cultura, es pronunciava contra l’IVA cultural com si això fos un problema que afectés tots els treballadors de la cultura. No és una reclamació injustificada, però sí que em sembla sorprenent que la gent que no factura, que és moltíssima, s’alineés a favor d’aquesta mesura com si fos la principal prioritat. Dins d’aquest marc, és normal que les grans organitzacions de la cultura no tinguin en la seva agenda la renda bàsica. D’altra banda, tampoc la tenen els altres sectors: el de l’automòbil, el de l’educació..., ja que és un plantejament diferent de les lògiques sectorials.

Als mitjans de comunicació sovint parlen uns representants de la cultura que de precaris no en tenen gaire. El precari no acostuma a tenir altaveus.

Per mi és més amable “gremi” que “sector”. Gremi té una connotació artesanal, sector està dins de la lògica industrial. Et diria que ho soc menys, de crític, que fa un temps. El problema de base és la mateixa manera de concebre la cultura com un procés de producció d’uns per al consum dels altres, la idea que és una cosa que fan professionals, organitzacions i institucions, en lloc de quelcom comú. Jo crec que en tots els casos, no només en el del que s’encasella com a cultura social, és un procés col·lectiu. No és només el procés de creació de la persona que fa una feina per desenvolupar una habilitat. L’artista està catalitzant quelcom del seu entorn familiar, del seu entorn educatiu, del seu entorn sectorial, del públic que té davant quan actua... I per mi no té sentit, tot i que hi ha gent que sí que ho defensa, si el que fa no té una ressonància. No té sentit fer música si no tens ni que sigui deu persones davant, que segons quines siguin, les edats que tinguin, si són de poble o de ciutat... el concert acabarà sent diferent. No depèn només de l’artista. No comparteixo la visió de la cultura com un sector productiu més.

La visió sectorial amplifica els valors romàntics com ara que la cultura és una cosa que va al davant de la resta de la societat. “Tu no ho entens encara, però ja ho entendràs.” Quan jo crec que els esforços s’haurien de posar en treballar des de la codependència i atenent més els vincles amb la gent que els vincles amb el poder.

Només una part de la cultura encaixa, si parlem en sentit estricte, en la indústria. Però s’ha volgut extrapolar a totes les pràctiques culturals, s’ha demanat a tothom que fos rendible, que generés ingressos propis… Les activitats industrials tampoc són negatives de per si. Hi ha qui diu que ara els festivals de música ja no tindran sentit. No n’estic tan convençut. Trobar-se en un lloc amb molta gent és una necessitat humana arcaica. Soc molt partidari de defensar el petit espai, la relació més directa, però el desig de coincidir en un lloc amb molta gent hi és, i la indústria simplement ha trobat una manera de treure’n rèdit. Que la podem examinar críticament, és clar. Però jo no vull que els festivals desapareguin. Dit això, totes les crisis, la pandèmica, l’econòmica i les ecològiques, imposen la revisió del model productiu. També el cultural.

Parlar de model ja m’espanta d’entrada perquè implica pensar els canvis uniformes i des de dalt. La gestió comunitària de la cultura, de la qual em sento proper, i que obre un debat alternatiu, més centrat en els processos, ha viscut durant molt temps allunyada d’allò que identifiquem més amb el món artístic. Sí que darrerament s’han començat a bellugar algunes coses. Molt lentament, hi ha moviments que estan desplaçant la lògica dominant. S’ha de gratar molt des de baix perquè les coses canviïn. L’obsolescència del Macba arribarà quan els visitants deixin d’anar-hi o els artistes considerin que ja no té sentit exposar-hi només per als turistes. El canvi no arribarà només per un canvi institucional o de direcció. Un dels problemes de la cultura és que tenim unes expectatives molt fortes envers la política institucional. No m’imagino un canvi cultural potent en l’àmbit de les administracions sense una revisió profunda de les mateixes estructures administratives. I no veig fàcil que això passi. Em sento allunyat, per exemple, de la mentalitat algorítmica cada vegada més sofisticada per a les bases de les subvencions, cada vegada amb més apartats, com si el repte estigués en trobar el reglament perfecte. Jo aposto per uns mecanismes més dialèctics per decidir sobre el diner públic. Per incidir en la dimensió comunitària de la cultura, seria interessant que en la presa de decisions sobre cultura hi intervingués més gent no sectorial. Si volem una cultura per a tothom, cal que també intervingui en les decisions gent de fora del sistema productiu, de la mateixa manera, per exemple, que a les escoles els alumnes, els pares i les mares han de tenir veu en les decisions. Ni els mateixos sectors ho reclamen; més aviat reclamen el contrari, que només hi hagi especialistes.

Vaig participar en uns vídeos que va fer l’Ateneu de 9 Barris en què em preguntaven què creia que canviaria amb la pandèmia. Vaig dir que vivim contínuament el present amb l’expectativa d’un canvi històric. De fet és la manera com se’ns ha explicat el passat, com si en un determinat moment un fet ho canviés radicalment tot. Però el cert és que no és fàcil relatar els canvis en temps present. Les coses potser es belluguen per llocs diferents dels que mirem. Potser ens pot donar perspectiva mirar què passa en altres àmbits. Fa uns anys, l’habitatge era vist principalment com una inversió. Ara és més hegemònic el discurs de l’habitatge com a necessitat social i hi ha forces que l’encarnen. Ha canviat, això, les polítiques? No, encara no, però acabarà caient, per la pressió social.

Inclús en pandèmia s’ha sostingut aquest imaginari productiu, sí. En el meu cas, he consumit menys cultura perquè no tenia el cap per a això. No era una qüestió de tenir més temps. I la que he consumit era, com ho diria, cultura del meu passat, la que ja coneixia. Col·lectivament crec que també ha anat així: la cultura ha sigut un refugi per a la nostàlgia. Vaig llegir un article que deia que a les llistes d’Spotify durant la pandèmia triomfava la música dels anys vuitanta. S’ha anat a buscar pràctiques culturals en un lloc que et donava més seguretat i confort que el que estàvem vivint. Quan s’han fet activitats públiques, la idea que s’ha privilegiat és mantenir l’activitat sense tenir gaire en compte si el públic estaria còmode, físicament i anímicament. La majoria de coses culturals en viu que he viscut m’han semblat tristes, una mica decebedores com a vivència.

Per mi sí. Tinc una visió de la cultura no sé si dir-ne situacionista: el que importa no és tant que el llibre sigui molt bo sinó el moment de la lectura, no és només que el músic sigui molt bo sinó també el que passa en el concert. En aquest sentit, sempre hi ha un factor de risc. La seguretat del producte avalat, la seguretat de l’artista de prestigi, la seguretat del concert en què et trobes el que havies escoltat abans i que es reprodueix tal qual…, no són la meva manera d’entendre la cultura. El valor de la cultura és quan el que passa no és del tot previst, i això està en contradicció amb una etiqueta tipus cultura segura.

En general, allò que anomenem públic, que jo crec que hauríem d’anomenar d’una altra manera però no sé quina, no forma part de l’equació quan es pensa en cultura. Les empreses i els creadors hi són, però el públic és “aquell que no s’interessa i s’hauria d’interessar”, el que “hem d’educar perquè consumeixi”… Aquest relat no es correspon amb la realitat. La gent influeix en les cançons que es fan, la gent que assisteix als concerts configura el clima… L’entorn social condiciona el que passa culturalment. Això es té poc en compte quan es fan plans. Considerar d’una altra manera aquesta interacció entre els que distribueixen, produeixen i participen de la cultura seria bàsic per pensar un altre model. I ara et responc. Hi ha un problema de la formulació dels plans d’igualtat. En el fons, es segueix pressuposant que hi ha un estàndard de cultura al qual tots hem d’accedir i que el problema és si tenim l’accés o no a aquests consums. I el que potser passa és que t’importa un rave entrar en un museu perquè el teu temps és tan atapeït que el més lògic del món és que les teves pràctiques culturals busquin coses que no et compliquin molt la vida, o que t’ofereixin la possibilitat de prendre tu les regnes en lloc de situar-te en el consum. Tornaria al que representa el debat de la renda bàsica universal. Si pretenem uns altres consums, pràctiques i participació culturals, el que cal no és una crida voluntarista o paternalista a la implicació, sinó una transformació en les condicions de vida que ens permetin una altra cultura. O, en un altre sentit, si el que volem és una cultura viscuda amb interès, el que cal és que aquesta dialogui bé amb les vides que tenim.